METZINA LEGAL

METZINA LEGAL 

Metzina legal, publicat per La Banya Edicions el febrer de 2025, és el meu primer llibre de poemes. Està compost per 37 poemes i un poema-epíleg que acompanya l'epíleg. Prologat pels poetes Isabel M. Ortega Rion i Dr. Raül Romeva Rueda, és un recull principalment de sonets, si bé també he inclòs altres formes estròfiques com dècimes o octaves reials per donar-li un ritme més dinàmic i harmònic al llibre. La portada del llibre està dissenyada per Xavi Balaguer, dissenyador gràfic. El títol prové d'un dels poemes que dóna nom al llibre, basat en fets reals.

Tenim programades diverses presentacions i recitals. Per exemple, podem dir ja d'entrada que el proper dilluns 10 de febrer, a les 18h, a la Biblioteca Marta Mata de Cunit, acompanyat pel professor de secundària i vicepresident segon de la Societat Narcís Oller, el presentarà l'autor per primera vegada. Tot seguit ens retrobarem el divendres 7 de març de 2025, a les 18h, a l'Espai Jove La Nau de Vilafranca del Penedès. El dissabte 15 de març serà presentat, a les 12h del migdia a Ona Llibres del C/Pau Claris, 94, de Barcelona, en format de presentació vermut. Per últim tenim confirmada la presentació del dia 20 de març, de la qual encara falta una hora a determinar però que serà a la tarda, a l'Institut Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès.

Pel que fa als llocs on el podreu comprar, les llibreries que vendran el llibre són la Papereria Coll de Cunit, la llibreria Ona Llibres del C/Pau Claris, 94, de Barcelona, La Salvatge Llibres de Sant Cugat del Vallès i, finalment, la Llibreria La Cultural de Vilafranca del Penedès. Té un preu de 12€. Altrament, si opteu per comprar-lo a través d'internet i que us l'enviïn a casa, directament, l'únic punt de venta disponible és el lloc web de l'editorial i valdrà 15€ comptant despeses d'enviament. El lloc web us el deixem seguidament: https://labanya.cat/metzina-legal/.

Què n'han dit els prologuistes?

"[...] Tot i ser un llibre de formació, hi ha una veu clara que no s’amaga rere les paraules, que s’expressa amb to ferm i segur. El poeta no dubta del que escriu. I el que escriu aprofundeix en les arrels de la nostra poesia, des dels trobadors fins a Jacint Verdaguer [...]".

Isabel M. Ortega Rion 

"[...] Aquest poemari és una metzina només en aparença, perquè la seva essència és tot el contrari: un bàlsam. Entre aquests versos hi trobareu un mirall on reconèixer-vos i, també, un far que us guiarà en les nits més fosques [...]".

Dr. Raül Romeva Rueda

POLS A LES SABATES I PETJADES AL CEL (CRÍTICA)

POLS A LES SABATES I PETJADES AL CEL
(CRÍTICA)

Magistralment, la poesia laberíntica i simbòlica de la Fe, convida al lector a reflexionar sobre la vida, el pas del temps, la mort, l'amor, etc, com els grans poetes clàssics de la literatura catalana. Alguns versos curts, alguns versos llargs, però sempre mantenint el ritme i la mètrica, talment com una simfonia de paraules composada per un músic romàntic com ara Brahms o Wagner.

En primer lloc, els colors, el laberint, els pentagrames, la lluna, la nit, són símbols que predominen en la seva veu poètica que, conjuntament, formen un quadre digne de ser exposat en una galeria d'art. Escull, com a bona compositora de poesia, com a bona poetessa, les notes que considera més adients per a transmetre el missatge que vol compartir amb el lector.Un llenguatge planer ensems que metafísic i inspirador per a enriquir a aquella persona que tingui el poemari entre les mans, la seva lectura en veu alta (i en veu baixa també), i alimentar l'esperit, l'aliment del qual, una vegada més queda palès, és únicament la poesia.

En segon lloc, el color blau, símbol de la calma, la fidelitat, l'estabilitat, la puresa, la joventut i la masculinitat, apareix directament en alguns dels seus poemes, influència d'algun dels poetes alemanys com Rilke, però també indirectament amb la virilitat, la calma, la fidelitat i la puresa de la seva veu poètica, de la seva veu interior.

En tercer lloc, per a exemplificar el símbol del laberint, on el lector nota d'alguna manera o altra que l'autora, a través dels seus poemes, intenta trobar resposta als seus problemes  i buscar la sortida (o el camí) per a aprofundir en el descobriment del seu inconscient i cadascun dels seus arquetips masculins i femenins, seran citats dos o tres versos d'un dels seus poemes: "[...] Viu al cor net dels infants, / a la cara de la lluna i al centre de la rosa; / al mig del laberint, a l'ànima de la paraula / al ventre de la llibertat, la lluita sincera [...]".

Finalment, el seu poemari Pols a les sabates i petjades al cel, també vol ser fènix per renéixer de les seves cendres amb la seva poesia, vols ser un cant a la llibertat, un himne a la pau, un paradís on els lectors hi puguin viure, on els lectors s'hi puguin sentir identificats i establir un vincle personal, un diàleg íntim amb l'autora, aprenent al mateix temps el que ha après i els ha volgut transmetre la poetessa.

 

UNA PRINCESA DE LLEGENDA

Benvolguts lectors,

Com que fa temps que no publico res, avui us porto un nou escrit meu, que inaugura un nou subapartat dins de NARRATIVA. Un microrelat que el passat mes de maig, concretament el 19, va obtenir el 3r PREMI al Concurs de Sant Jordi celebrat pel perfil oficial de Wattpad, dinamitzat pels ambaixadors de parla catalana d'aquesta plataforma d'escriptura, @WattpadAmixdelesLlenguesES.

El títol privisional era LA PRINCESA VALENTA, però he decidit canviar-lo per UNA PRINCESA DE LLEGENDA. Espero que us agradi. 

Ben cordialment,

Galceran Tramuntana - Sunifred Migjorn

BLAUS

 

Títol: BLAUS

Autor/a: Joan Palau i Pradell

Editorial: Autoeditat

Editor/a: Joan Palau i Pradell

1ª Edició: 2021

ISBN: -

Llengua original: Català

Resum:

Publicat a Vic l'abril de 2021 pel poeta Joan Palau i Pradell, BLAUS és un poemari de 65 pàgines amb poemes escrits per l'autor que van acompanyats per belles i humils il·lustracions que ajuden al lector a acabar-los de comprendre i tenir una lectura més amena.

La lírica del poeta, tal i com explica Núria Armengol al pròleg, troba inspiració en la literatura alemanya: "[...] El blau és un color molt present en la poesia alemanya i els expressionistes se'l van fer representatiu. En general significa allò espiritual, allò ideal, un anhel de manifestar la puresa perduda o guanyada de l'ànima [...]". I el Jo poètic de cadascun dels poemes que el formen intenta fer precisament això: mostrar la puresa que ha guanyat l'ànima. 

Magistralment, l'autor combina la mètrica clàssica amb el vers lliure, per a plasmar les seves emocions, els seus pensaments, etc, envers la vida, envers la quotidianitat, envers en tot allò que l'envolta. Ple de simbolismes, com ha de ser la poesia, plena de metàfores, d'al·literacions i altres figures poètiques i retòriques, la seva poesia ens intenta guiar pel camí adequat, cap al paradís perdut que tots els poetes, d'alguna manera o altra, han intentat recuperar amb la seva poesia. De tots els poetes, Verdaguer en va ser el qui més ho va perseguir, i Palau Pradell, tot i ser autodidacte en poesia, intenta mostrar majestuosament al lector, que Verdaguer, osonenc com ell, és un dels seus predilectes, intentant fer això.

BLAUS, pel lector voraç de poesia, per aquell qui estima la poesia clàssica i els seus autors, és una font d'inspiració ingent, que segurament marcarà un abans i un desprès en la manera de fer poesia actualment, és l'inici del viatge de retorn cap als orígens de la poesia, el viatge de retorn a Verdaguer, Carner, March, Foix, Vinyoli, Ovidi, Petrarca i/o Dante entre d'altres i l'apreci d'aquests pels nous poetes que estan apareixent.

Valoració: Per tot el que s'ha explicat anteriorment, el llibre es mereix un 10 sobre 10, i més concretament, un excel·lent cum laude. Qui tingui l'oportunitat d'adquirir-lo, que ho faci. 

Informació extra: El 12 de febrer, pels interessats en comprar el llibre i conèixer l'autor en persona, serà a Platja d'Aro, en un concert que es realitzarà a partir de les 12 del migdia.

NORMAL PEOPLE

 

Títol: NORMAL PEOPLE

Autor/a: Sally Rooney

Editorial: Faber & Faber Ltd

ISBN: 9780571334650

1ª Edició: 2018

Llengua original: Anglès

Resum:

Escrit per la novel·lista irlandesa Sally Rooney i publicat per Faber & Faber Ltd l'any 2018 per primer cop, NORMAL PEOPLE és una novel·la romàntica dirigida al públic juvenil que narra la "història d'amor" que viuen dos joves adults irlandesos des de finals del batxillerat fins pràcticament el final de la carrera.

El llibre està dividit per capítols; és un fet obvi i palpable. No té índex, per la qual cosa el lector, si el llegeix en llengua original, no sabrà quants capítols té exactament. Diria que en té uns 20 si fa no fa. L'important, però, no és això, sinó el fet que cada capítol de la novel·la té per títol el mes en què succeeix el capítol (per exemple, a l'inici del llibre, el prefaci el situa l'autora al gener del 2011), l'any en què es troben els personatges i els mesos que han passat d'ençà de l'últim capítol. 

Si quelcom té a destacar, són els flashbacks que fa als capítols lligant-los al que s'explica en l'actualitat. És a dir, al capítol del desembre de 2013, inclou flashbacks per a narrar el que ha passat durant els cinc mesos que han passat entre el juliol i el desembre de 2013. D'aquesta manera, permet al lector veure com han evolucionat els personatges i saber el pensament que tenien i el pensament que tenen ara.

Clarament també pot veure el lector que els personatges són circulars i que evolucionen. Si al principi, la noia té baixa autoestima i s'autodestrueix pràcticament fins a la meitat del llibre, al final trobem a la protagonista, la Marianne Sheridan, una dona empoderada que s'estima i no li fa res que la seva parella, en Connell Waldron marxi als Estats Units per aprendre escriptura creativa a Nova York. Si al principi la veiem com una noia submisa, al final la podem copsar com una noia valenta i rebel.

D'altra banda, també es pot veure els sentiments i els pensaments que tenen els dos protagonistes principals, cosa que em fa valorar la novel·la molt positivament, car encara que hi hagi escenes de sexe, com succeeix a AFTER també, comparant-la amb el que he escoltat i llegit sobre AFTER, va un pas més enllà i les combina amb el que senten i pensen els personatges quan acaben de fer l'amor. En aquest sentit, no és superficial, per la qual cosa fa que la consideri una novel·la més emocional, que és com haurien de ser les novel·les d'estil romàntic (EMMA, de Jane Austen, per exemple), que una novel·la com les de la saga AFTER, que són pensades per a, literalment, escalfar al lector.

Valoració: Per tot el que s'ha descrit a l'apartat anterior, li posaria un 10 sobre 10. Recomanaria també al lector, si té un intermedi avançat d'anglès, que se la llegís en la llengua original, perquè, malgrat hi hagi paraules que no es coneguin i siguin noves, pel context s'entenen, cosa que fa que la novel·la sigui apte també per llegir en llengua original per a persones no anglòfones, pel seu llenguatge més aviat planer i poètic.

EXPEDIENT 23651

 EXPEDIENT 23651

D’ençà de l’últim cop que Arnau Bonet havia investigat un cas d’homicidi, havien passat tres mesos. I els clients, a l’empresa d’investigació privada que havia refundat amb els seus amics Pere Solivella i Joan Macià, havien disminuït notablement. Així doncs, fart dels problemes econòmics que vivien ell i la seva família, reconsiderant la proposta que li havia fet el nou Major dels Mossos d’Esquadra Ferran Ramírez d’incorporar-lo al cos com a inspector a la divisió d’investigació criminal, l’havia trucat aquell dimecres 18 de juliol a les onze del matí per a comunicar-li que acceptava la seva oferta.

Pere Solivella i Joan Macià decidiren continuar amb l’empresa. Semblava que els tres amics ja no continuarien investigant plegats. Per aquest motiu, el nou inspector Arnau Bonet, de trenta tres anys celebrats el dia de Nadal de l’any anterior, al cap d’unes setmanes d’haver-se incorporat al seu nou treball i veient les aptituds dels sergents Eulàlia Esteve i Curial Amat, decidí que serien els seus dos homes de confiança i els nomenà sotsinspectora i sotsinspector respectivament.

Eulàlia Esteve i Curial Amat tenien trenta anys. Feia dos anys que estaven promesos tot i que la qui havia confessat els seus sentiments era l’Eulàlia i no en Curial, car en Curial era més aviat reservat, cautelós i metòdic. Era bastant pacient en la majoria dels casos, però quan no ho era s’enfadava força. Un xic despistat també, els seus únics dos punts forts eren ser una persona seriosa i de poques paraules. Cabells atzabeja força llargs i llisos, acostumava a portar gorra i ulleres fosques, com si fos un espia. No molt alt, però d’aspecte atlètic, l’Eulàlia l’havia considerat una persona atractiva des de la primera vegada en què patrullaren per Rambla Catalunya uns dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017.

El Major Ferran Ramírez havia encarregat a l’inspector Arnau Bonet, personalment, que s’encarregués d’organitzar l’escorta presidencial que protegiria el president d’Espanya en el seu camí cap al Palau de la Generalitat, puix que havien rebut una amenaça de bomba per a manllevar la vida del president espanyol durant el trajecte cap al lloc on es trobaria amb el president de Catalunya, per primera vegada, posterior al segon referèndum d’autodeterminació, autoritzat pel Govern d’Espanya aquest cop. Àdhuc, Arnau Bonet s’encarregaria d’investigar qui havia escrit la nota amenaçadora i d’arrestar-lo.

L’inspector Bonet delegà a Curial Amat la responsabilitat de realitzar els preparatius per a l’escorta, mentre ell i la sotsinspectora Eulàlia Esteve resolien l’enigma. L’autor del missatge havia treballat meticulosament per tal d’evitar deixar empremtes que l’incriminéssin; en altres paraules, havia utilitzat guants per a tocar el paper de la carta, plegar-lo, guardar-lo al sobre i enviar-la. Per aquest motiu, com que l’Eulàlia era filòloga i havia analitzat diversos missatges com aquell anteriorment, amb molt d’èxit, analitzaren el contingut i la cal·ligrafia. L’estil de redacció, elegant i poètica, feia que Joan Macià, l’amic d’Arnau Bonet, fos el principal sospitós.

Com que Arnau Bonet no volia veure al seu amic emmanillat, Eulàlia fou l’encarregada d’arrestar-lo i portar-lo a comissaria. A la sala, Curial Amat i Eulàlia Esteve interrogaven al detectiu Joan Macià, supervisats per l’inspector Bonet, el qual era darrere un metacrilat fosc en una sala del costat de la d’interrogatoris, escoltant la conversa.

Pel que descobriren els tres policies, Joan Macià s’havia autoinculpat per a protegir algú altre que movia els fils rere el decorat. Algú que havia enviat a en Joan, una missiva com la que tenien entre mans, amenaçant-lo que si no s’inculpava, assassinaria als seus dos únics fills i a la seva esposa, la dona que més havia estimat al món, segrestats en algun polígon antic, brut i abandonat de la Zona Franca. Petit però fortificat com per a amagar tres persones segrestades a plena llum del dia, en un carrer poc transitat de la ciutat comtal.

L’esposa de Joan Macià, Elisenda Olivella, era la fiscal del districte Sarrià - Sant Gervasi. Investigava una organització fundada per un polític barceloní no gaire més important que l’alcalde de la ciutat, encarregada de blanquejar diners opacs, aconseguits pel màxim responsable de l’empresa, a través de segrestos, xantatges, expropiacions il·lícites, tràfic de drogues i altres tipus de delictes penats per la llei. El seu nom era Lluís Florejachs i la major part de polítics catalans el temien; tant és així que estaven disposats a donar-li la presidència del Govern català per a que aturés allò que havia començat.

Per aquest motiu Florejachs havia organitzat un pla que, si triomfava, el faria catapultar a la presidència de l’Estat i convertir-se en un dels empresaris més rics i influents de tota Europa: consistia en fer despistar la policia catalana, enviant una carta anunciant que faria saltar pels aires el cotxe del president espanyol mentres ell, personalment, trucaria al president català fent-se passar pel president espanyol, per a dir-li que o dimitia del seu càrrec o liquidaria, un per un, cadascun dels membres de la seva família, que li entregués la presidència del govern, que ell ja s’encarregaria de proclamar la independència de Catalunya, però en realitat pactaria amb el president de l’Estat l’abolició de l’autogovern sine die. D’aquesta manera, aconseguiria el vist i plau del mandatari espanyol de ser el seu vicepresident i assoliria el poder de l’Estat enverinant-lo. Florejachs, aleshores, aboliria la constitució i controlaria l’exèrcit, format només pels membres de la seva organització i els soldats que considerés més manipulables per a que només els seus homes més fidels ostentéssin el poder i el protegissin de qualsevol possible atac contra la seva persona o algun membre de la seva família.

Bonet i els seus sequaços no sabien a què s’enfrontaven, però una cosa almenys sí que sabien del cert: que Joan Macià era innocent. Preguntaren, Arnau i Eulàlia, al seu company Curial, com tenia la preparació de l’escorta i aquest els anuncià que la tenia enllestida. Per tant, ja es podia centrar en ajudar-los a resoldre el cas de la carta amenaçadora.

— Macià, almenys ens podràs dir on s’amaga la carta que et va enviar aquell qui et va amenaçar, no? És per a tenir quelcom per on començar!— Digué Arnau, que havia entrat per a veure com estava el seu amic Joan—.

En sentir la veu del seu amic Arnau, per un moment Joan s’alegrà. Sabia que, si l’inspector Bonet investigava aquell succés, ell s’ensortiria i es podria reunir novament amb la seva família. Dubtà un moment però finalment li digué que la tenia guardada en un calaix de l’escriptori del seu despatx.

Curial Amat i Arnau Bonet anaren a casa de Joan Macià mentre Eulàlia Esteve es quedava a l’habitació custodiant el detingut. Però per desgràcia seva, algú se’ls havia avançat i la carta havia desaparegut, malgrat que la sala estava regirada completament. La científica, en arribar, analitzà les empremtes que el lladre havia deixat i descobriren que la fiscal Elisenda Olivella n’havia estat la responsable.

Mentre Curial tornava a la comissaria amb les proves que havien aconseguit, Arnau Bonet volgué anar a l’oficina de la fiscal Olivella per a descobrir quin mòbil tenia amb tots aquells esdeveniments. Descobrí els arxius de la investigació que tenia oberta sobre el polític Lluís Florejachs i tots els entramats delictius que havia planejat per a poder aconseguir ser la persona més influent de l’Estat Espanyol.

Es va fer passar per Florejachs per aconseguir parlar amb el seu banquer i descobrir en quin número de la Zona Franca hi tenia el magatzem on tenia retinguts l’esposa i els fills de Joan Macià. Apuntà la direcció en un paper: carrer de la Lletra B número 107. Tot seguit es despedí del banquer i penjà la trucada.

Informà a Curial Amat i a Eulàlia Esteve del que havia descobert i es dirigí amb el seu cotxe patrulla cap al lloc esmentat anteriorment. Arribà quan passaven cinc minuts de dos quarts de quatre de la tarda; el dispositiu policial estava preparat per a passar a l’acció quan arribés l’inspector Bonet.

— Curial i Eulàlia, cobriu-me quan digui tres i entri a l’edifici. La resta, espereu-vos a fora per a tenir rodejat en Florejachs si intenta fugir. Entesos?!— Ordenà Bonet, disposat a morir en acte de servei si ho requeria el pla que estava improvitzant—.

Però per sort, no calgué. Fou un èxit l’operació rescat de la fiscal Olivella i els seus fills. A més a més, l’inspector Bonet, amb l’ajuda del sotsinspector Amat, aconseguí capturar a Lluís Florejachs un cop aquest va haver disparat l’última bala que impactà contra una caixa plena d’ampolles de vi. Si una cosa no havia previst Lluís Florejachs era la seva mala punteria.

La confessió de Lluís Florejachs l’aconseguiren quan el seu advocat, present en l’interrogatori, l’aconsellà de fer-ho per a evitar que es passés tota una vida tancat en una cel·la i reduir al màxim la condemna.

Finalment, aquell primer cas com a inspector juntament amb els seus dos nous companys havia estat tot un èxit i celebrà una festa al seu xalet amb la seva esposa i els seus amics Pere Solivella i Joan Macià inclosos, els quals digueren a Arnau que els truqués si mai ho necessitava. Per fi havia acabat tot i esperava ansiós el següent misteri per a resoldre.

ROMANÇ AL BASAR DE LES SORPRESES

ROMANÇ AL BASAR DE LES SORPRESES

Somni rere somni, a l’alba,
Quan els raigs de Sol, records
Són encara, i els eclipsa
La Lluna, quan els acords
Del violí al transistor
Sonen, al carrer empedrat,
Davant d’un vetust portal,
Ens condueixen, on sords,
Cecs i muts es reuneixen,
Per pujar a l’exprés de nou,
I ser transportats al lloc,
On el mar i el cel es fonen,
On els arbres són l’Olimp,
D’un poble sense erudits,
On encara, la candor,
Entre els cards, avui perdura.

SAKURA

SAKURA

Era mitjan gener i estaven a punt de florir de nou els cirerers. La meva família feia temps que en tenia un en propietat, però malgrat tot em van fer anar a reservar lloc per a veure’l florir; era tradició reservar plaça per a copsar com, lentament, s’obrien els capolls de les flors de cirerer que embellirien, per un instant, aquell paisatge hivernal que tornaria a renéixer i faria brotar de bell nou l’amor.

Vaig llevar-me a les cinc, ben d’hora per a ser el primer en posar la tovallola amb els nostres noms brodats amb seda daurada i un estampat de crisantems, lliris i orquídies. Mes el fort vent que bufava aquella matinada i la pluja que havia començat a caure tot just en eixir de casa, em van fer arribar tard i un noia de la meva edat (setze per a fer-ne disset) ja ens havia pres el nostre cirerer…

Ens vam mirar durant uns segons: el seu esguard penetrant havia ferit la meva ànima a l’instant i no vaig ésser suficientment valent per a dir-li que aquell era el cirerer de la meva família i no se’l podia apropiar; en aquell precís instant van arribar els meus pares acompanyats pels avis, els cosins i els oncles i em preguntaren per què havia deixat que aquella noia s’apropiés del nostre arbre. No vaig respondre.

Ens vam asseure al costat de la seva família i vam començar a menjar les boletes d’arròs que l’àvia havia preparat per a celebrar l’arribada de la primavera. A les nou van començar a obrir-se les flors i, mentre els nostres pares sotjaven la fugaç i intensa escena, ella em va fer un senyal per a que m’apropés a ella.

Les nostres mirades van xocar de nou. Ella m’agraí el que havia fet abans per a ella i la seva família; em va explicar que ells també havien tingut un cirerer, però que en un incendi que va calcinar uns quants arbres del sud de la prefectura de Tòquio l’havien perdut al mateix temps que el seu avi morí i que era el primer any que havien decidit anar a veure florir els cirerers del nord.

Mentre acabava d’explicar-me allò i els primers pètals de les flors de cirerer començaven a caure, vaig acariciar els seus dits. Ella m’agafà de la cintura ensems apropava el seu rostre i tancava els ulls; vaig fer el mateix. Llavors, els seus llavis, humits i tendres van besar suaument els meus, humits i carnosos, instant en que la piuladissa dels aucells i els violins de la orquestra que començava a interpretar la cançó folklòrica Sakura, van ensucrar l’albada i encendre la guspira que ens havia fos en una sola tija i un sol tàlem, la nostra carn i el nostre esperit.

 

LA TAVERNA

 

LA TAVERNA

Des d’una antiga taverna,

Bevent un vas ple de rom,

Contemplo el Mediterrani,

Brillant en est horitzó,

Pintat de foc a la tarda.

Els mariners, per la platja,

Passegen fruint del vent;

El sol roig, lascivament,

Isc, mentre aquestes onades,

De plata i turquesa ensems,

Dansen amb aquesta brisa,

Que amb el perfum dels cafès,

Entendreix els estrangers,

Els quals peten la xerrada,

Fent transcórrer lentament,

Mentre cau la nit, el temps.

Selene, sola, il·lumina,

Ella, sorneguerament,

Els enamorats que es banyen,

En les aigües de ponent.

Neptú s’acaba el cafè,

Fumejant, que li han ofert,

Quan el cel cobert de núvols, 

Es prepara per fer ploure,

Avui, dia de Llorenç,

Diminuts daurats estels.

ARNAU BONET A ANDORRA

 ARNAU BONET A ANDORRA

 

Havien passat tres anys des del naixement d’Ausiàs Bonet, el primer fill del detectiu Arnau Bonet i la seva segona esposa, na Lorena Collbató, els quals havien tornat a ser pares; eixe cop de bessonada: n’Alba, una nena de cabells pèl-rojos com sa mare, i n’Artur de cabells castany foscos com son pare… El matrimoni havia venut la casa d’Elx i ara vivien a Palma per a ser a prop dels pares de la senyora Bonet, doncs necessitaven la seva atenció perquè progressivament havien perdut visió i ja no podien realitzar les tasques domèstiques que havien fet durant els anys de la primera joventut de la seva filla. 

 

Arnau havia refundat la seva empresa d’investigació privada reincorporant als seus amics Joan Macià i Pere Solivella que, per problemes econòmics, havien tancat el seu negoci i s’havien quedat a l’atur; amb visió de futur, preveient que continuarien en alça les seves finances, decidí d’obrir dues filials: la de Barcelona seria regentada per Macià i la de València per Solivella; d’aquesta manera ampliaria la zona d’investigació i ocuparia la totalitat dels Països Catalans, essent-ne ell el líder. 

 

Mesos més tard, una nit d’estiu que havia decidit passar amb la seva esposa al jardí de casa observant com la lluna coronava el cel, rebé la visita d’un empresari andorrà que els volia contractar perquè havien passat quaranta vuit hores de la desaparició de la seva filla de catorze anys i havia rebut un missatge demanant que pagués els mil euros del rescat si la volia tornar a veure viva ja que si no l’assassinarien. 

 

Segons els explicà, la nota l’havia descobert aquell matí a la taula del seu despatx i, en preguntar-li a la seva secretària qui li havia donat, ella li havia contestat que l’individu que havia deixat la carta era un jove de trenta anys, cabells rossos i ulls blaus, d’aspecte atlètic que tenia accent alemany; l’home havia estat treballador de la seva fàbrica i havia estat acomiadat l’any anterior perquè havien descobert que els robava part dels guanys i traficava amb la màfia espanyola amagant en l’interior de les caixes, lots de cicuta i cianur per a que aquests poguessin cometre els homicidis que causaven als jugadors i altres clients que tenien deutes amb ells. 

 

El senyor Bonet, que sospità d’eixe noi, va voler saber si sabia a on vivia però l’empresari ho negà rotundament; a l’expedient laboral no sortia però de delictes n’havia comès un munt i els aconsellà de parlar amb l’intendent de la policia andorrana, el senyor Àlex Benítez, que també investigava el segrest. 

 

L’intendent Benítez feia dos mesos que havia assolit el càrrec anhelat feia anys; el 31 de desembre de l’any anterior havia complert els trenta i s’havia casat amb la seva nòvia Alsàcia Samsó… Tenia els cabells a rínxols atzabeja i els ulls castanys; ni alt ni prim, ni baix ni gras, força atractiu, havia conegut a Arnau feia dos anys i s’havien fet amics, col·laborant en alguns misteris que investigaven sempre i quan algun dels dos necessités l’ajuda de l’altre. 

 

El trucà durant l’esmorzar del matí següent i decidiren de reunir-se a la capital del principat, a les vuit d’aquella tarda per a parlar sobre el cas. Arnau va fer les maletes i desprès de dinar agafà un avió cap a Barcelona i un helicòpter cap a Andorra la Vella… 

 

Però el que havia de ser un retrobament, acabà essent l’inici d’un nou homicidi per a resoldre’l plegats, doncs les autoritats andorranes havien descobert el cadàver de la filla de l’empresari, llançat entre els matolls prop de la carretera principal i hagueren de deixar el cafè per a més tard per a reunir-se amb la científica. 

 

El forense, quan arribaren, ja era allí fent l’autòpsia i determinà que havia estat apunyalada per darrere; per les petjades que hi havia a prop del cos de la noia, Benítez deduí que s’havia escapat d’on la tenien retinguda i els segrestadors l’havien mort per sorpresa. 

 

El jove policia ordenà als seus subordinats que acordonessin la zona i cerquessin l’arma homicida mentre ell i Arnau començaven a interrogar els testimonis. Al cap d’uns minuts, un agent trobà la dalla amb la qual l’assassí l’havia occit; les empremtes que trobaren coincidiren amb les de son pare, el client que havia contractat a Arnau, i Àlex demanà una ordre per a escorcollar la seva oficina. 

 

Arnau entrà al seu correu i hi descobrí els missatges que la seva filla li havia enviat amb el que havia descobert sobre el treballador alemany però tal i com pogueren copsar en les seves respostes, al contrari del que li havia dit la nit anterior, l’alemany i l’empresari treballaven colze a colze en el narcotràfic perquè el pare de la víctima el defensava fervorosament i confiava en ell… 

 

A més a més l’alemany s’encarregava del blanqueig dels diners que obtenien dels negocis opacs i, segons afirmava un cambrer, els dos s’havien reunit feia unes setmanes per a fer els preparatius de l’homicidi de la filla de l’empresari i evitar ser descoberts per les autoritats andorranes. 

 

Àlex, que sospitava que la noia no era filla de l’empresari i que aquest suplantava l’identitat d’un altre, rebuscà pels pantalons de la víctima fins que trobà el que cercava: al passaport de l'adolescent hi descobrí el seu nom i el de sa mare però el de son pare no; mare i filla es deien igual… Jèssica Canigó, la qual cosa significava que sa mare havia enviat aquells correus. 

 

Buscà a la base de dades si tenia antecedents; no en tenia però sí que obtingué la direcció de la seva residència: eixí amb Arnau cap a Engordany —el lloc natal de l’intendent— deixant la resta d’interrogatoris per a més avant, doncs era urgent de posar-la en un lloc segur perquè el culpable, si a hores d’ara ho havia descobert, tornaria a actuar assassinant la mare de la víctima. 

 

Arribaren al cap de mitja hora i trobaren la porta de casa seva oberta; el pany no estava forçat però els mobles estaven regirats. Trobaren el cos mort de la senyora Canigó al terra del menjador. 

 

Quan arribà el forense i acabà de realitzar l’autòpsia al cadàver, eixe determinà l’hora i la causa de la mort: entre les deu i dos quarts d’una de la nit algú l’havia estrangulat amb una corda i l’havia apunyalat per darrere, la qual cosa va fer pensar a Arnau que es tractava de la signatura de l’homicida i que era una assassí en sèrie. 

 

El detectiu Bonet demanà al doctor si havia descobert alguna cosa més de la primera víctima i aquest li corroborà les seves sospites quan contestà afirmativament: 

 

—Em temo que sí i és important que ho sàpiga!—. Exclamà el cirurgià.—: La causa de la mort fou errònia; li havia disparat un tret i molt em temo que l’apunyalament per darrere és la pista que deixa. 

 

—Moltes gràcies doctor!—. Exclamà Arnau.—: Ara sabem que és la mateixa persona… Però qui vol mal a les Canigó?—. Es preguntà en veu baixa. 

 

Isqueren del menjador i Àlex pujà al segon pis; a l’estudi trobà l’ordinador portàtil encès i una pàgina web de cites amb el xat obert… L’intendent ordenà a la científica que se l’emportés per a cercar empremtes i saber quins contactes de la dona eren els més freqüents d’aquesta per a xatejar. 

 

El qui liderava el rànquing era l’alemany! Li havia dit en certa ocasió que son espòs estava mort i que anhelava trobar una nova parella per a conviure. Descobriren també que l’espòs del mort de la víctima era l’empresari del qual l’assassí s’havia fet passar i que estaven divorciats però que ella continuava treballant a la seva empresa: la mateixa que havia contractat el narcotraficant alemany! 

 

Arnau rebé la telefonada d’un número ocult i l’agafà. La veu era d’home jove i l’identificà: es tractava, sens dubte, del seu client que, segons l’informava, tenia en mans a Lorena i l’amenaçava d’occir-la si no parava la investigació en penjar; quan ho va fer demanà a Àlex des d’on s’havia produït i descobriren la població: Escaldes, i una direcció… Un magatzem que, segons l’informà el seu amic, havia estat abandonat quatre anys enrere. 

 

Enviaren un grup d’agents cap allí i hi descobriren el cos sense vida de l’home que s’havia fet passar per l’empresari; el cotxe que hi havia a fora tenia la matrícula alemanya i el cirurgià, en fer-li l’autòpsia, determinà estrangulament amb les mans —produït durant una baralla— i apunyalament per darrere com les anteriors morts. 

 

Les empremtes que trobaren coincidiren amb les d’un mafiós i homicida en sèrie alemany que estava cercat per les autoritats del seu país per haver comès deu crims que seguien tots un mateix patró: assassinava familiars i persones relacionades amb eixos familiars i els occia de la mateixa manera… La seva signatura era l’apunyalament per l’esquena desprès d’estrangular-los o disparar-los. 

 

Se sentiren passes i el criminal entrà a la nau industrial essent arrestat immediatament per la policia andorrana; a comissaria confessà la seva culpabilitat contestant a les preguntes que Arnau i Àlex li feien per torns: ara un, ara l’altre; desprès l’un, desprès l’altre i així successivament. 

 

—Desprès de cometre el desè homicidi a Berlín em vaig amagar al vostre país. Vaig demanar feina al marit de la senyora Canigó però no me la donà perquè descobrí la meva identitat; em vaig canviar el nom desprès de matar-lo i vaig obrir-me un compte a la pàgina web de cites que les Canigó usaven. 

 

»Vaig posar-me en contacte amb la senyora Canigó fins que descobrí qui era jo realment i, per evitar ser descobert, vaig contractar a un sicari per a que es fes passar per l’empresari occit per mi per a segrestar la seva filla si no em donava els mil euros com a fiança per prometre’m que no els ho contaria. No ho va fer i vaig ordenar-li occir-la. 

 

»Al cap d’uns dies vaig posar-me en contacte amb el sicari i vaig demanar que, fent-se passar pel pare de la víctima, contractés a Arnau i investigués el segrest de na Jèssica per evitar que sospitessin de nosaltres sabent que els bòfies ens cercaven. 

 

»Va venir vostè aquí i mentre era al bar amb el seu amic, vaig apunyalar per darrere a na Jèssica, un cop ja morta de feia uns dies, vaig deixar el seu cos a prop de la carretera principal, em vaig posar les seves botes i vaig fer les petjades per simular que la noia s’havia escapat i el segrestador l’havia occit. 

 

»Vaig tornar-me a posar en contacte amb la mare a través del perfil del sicari i un cop vaig obtenir l’adreça, vaig anar-hi i la vaig estrangular i apunyalar. El sicari em va dir que ho volia explicar tot a la policia i per evitar ser jo descobert, vaig dur-lo a la fàbrica, on vostès l’han trobat mort, per a matar-lo. Ens vam discutir, vaig estrangular-lo amb les mans i vaig apunyalar-lo també. Aquí tenen les proves. 

 

Els mostrà el revòlver amb què el sicari havia occit a la noia de catorze anys, la nota que havia escrit per simular el segrest i els dos matxets utilitzar per a signar les dues darreres morts… Fou extradit a Alemanya on fou jutjat i condemnat; les proves també foren enviades cap allí. 

 

Àlex Benítez i Arnau Bonet s’abraçaren a l’heliport i el detectiu pujà a l’helicòpter que el duria de retorn a Mallorca on la seva família l’esperava per a celebrar la gesta… Però la trucada de Pere Solivella li capgirà els plans i eixe cop hagué de viatjar a Barcelona per a resoldre un nou robatori; un nou cas començava pels tres amics!

 

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

 

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, doncs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros. Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, en una masia perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria. Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta. Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap amb una tuberia d’aigua, occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la. Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era. Escorcollant el seu dormitori, Lorena i Arnau, trobaren un bitllet d’avió partit en pedaços a la paperera. A on era a hores d’ara?

Cercant al seu compte bancari, copsaren que havia fet un pagament per a obtenir un bitllet de tren a Marsella i un altre de vaixell a El Caire, on pretenia, segons els últims missatges que aquesta havia enviat, reunir-se amb els seus contactes del grup delinqüent per a vendre tot el botí del qual n’obtindria els diners que necessitava per a poder-se retirar.

Aquella nit, desprès de sopar, s’assegueren a la sala d’estar cadascú amb la seva tassa de cafè i un llibre. Era lluna nova i plovia a fora del casalot; els llamps il·luminaven de tant en tant l’arbreda i les gotes de pluja feien tremolar els vidres cada cop que xocaven contra els vells finestrals de la mansió Sanz.

El senyor Bonet veié algú, en la penombra de l’exterior, que rondava la casa cercant quelcom que havia perdut; un tro caigué i de cop marxà el llum de la gran habitació. Se sentiren passes al passadís i un crit ofegat d’auxili. Quan tornà l’electricitat, Martin McQueen entrà ràpidament a la sala i demanà ajuda. Arnau intervingué aleshores:

—Senyor McQueen, si no m’equivoco, vostè no era amb nosaltres desprès de sopar. Cert?—. Preguntà Bonet.— A qui han mort ara?

—Era a la meva habitació llegint el diari. He escoltat els crits i he baixat les escales per saber qui era el qui cridava… He descobert el cadàver d’Andreu Sanz i he vingut a avisar-lo.

Isqueren els dos acompanyats per Lorena; la resta marxà als seus dormitoris esperant l’interrogatori de la policia. Encara no havia eixit el sol quan el forense tingué els resultats de l’autòpsia: eixe cop havia estat enverinament… Trobaren un flascó de cicuta a l’habitació de McQueen i aquest havia desaparegut miraculosament de la residència dels Sanz.

Passaren setmanes fins que Arnau i Lorena descobriren el seu cadàver: Martin havia estat degollat prop del riu; semblava un suicidi en aparença però Arnau intuí que es tractava del tercer crim. Qui li volia incriminar els homicidis? Qui estava al darrere de tot allò? Quan cometria un error per a enxampar-lo? I la dona? Era realment culpable o era algú altre que havia comprat els bitllets amb la seva targeta de crèdit?

Si el robatori de les joies i els tres crims estaven relacionats, per força havia de ser o l’esposa d’Andreu o Sebastià, el seu germà. La muller del jove Andreu havia marxat, per tant, Arnau decidí que el més assenyat era parar-li una trampa al culpable del cas: Arnau demanà a la seva dona prestades les arracades que duia posades.

Esperaren que es fes fosc per a actuar… Lorena posà les perles a sobre la taula del menjador i aquella nit, quan tots es retiraren als dormitoris desprès de sopar, s’amagà amb Arnau darrere una de les prestatgeries on hi havia, guardats en filera, els llibres de la senyora Sanz.

Per sorpresa dels dos, algú entrà per la finestra i encengué una làmpada per a veure-s’hi i poder agafar-les. El lladre era, sens dubte, el client que els havia contractat, la “mater familias” del llinatge Sanz.

L’arrestaren i els ho confessà tot:

—Vivia, junt al meu home, problemes econòmics… Ho vàrem planejar tot per a fer front a la crisi econòmica que ens havia conquerit: vaig contractar-los per simular que em robaven les joies de la caixa forta; l’assegurança no s’ho empassà i vaig demanar a la meva jove de recrear una baralla i se les emportés desprès de matar-me.— Digué la senyora Sanz.— Evidentment les bales eren de fogueig i per tant no m’occiren. A més a més, ella les necessitava per a vendre-les a la màfia i retirar-se.

»Jo em vaig amagar al bosc un cop la científica em va fer l’autòpsia i per evitar que semblés sospitosa ella, prèviament, abans de simular la primera mort, vaig agafar el revòlver de Martin per a incriminar el policia i, d’aquesta manera, amb els guants que li vaig prestar, semblés que ell estava al darrere de tot allò.

»Fa dues setmanes, Martin descobrí els meus plans sabent que jo era viva. Sospità de mi quan vaig occir a Andreu, el meu fill, que volia part del botí de la seva esposa la qual, negant-se a donar-li’n la meitat, em demanà que el matés.

»McQueen ho va voler explicar tot i, per evitar que ens descobrissin, vaig degollar-lo amb el ganivet que havia utilitzat durant el sopar per fer que fos un suicidi; aquí tenen les proves.

I els mostrà el ganivet, el revòlver i els guants que l’incriminaven.

Fou emmanillada i entregada a les autoritats; la seva jove fou acusada de ser la seva còmplice i les dues dones foren engarjolades en un centre dels afores de València. Ja havia acabat tot i Arnau i Lorena passaren la lluna de mel a Menorca esperant el naixement del seu primer fill.