A Burgarell del Penedès, a 41 quilòmetres de Vilaniu —en cotxe, per la C-31 i la C-51—, estaven construïnt un nou bloc de pisos molt a prop d’on l’inspector dels Mossos d’Esquadra Antoni Besora hi vivia. Ell havia entrat com a investigador a la Divisió d’Investigació Criminal en finalitzar el doble grau en Dret i Criminologia per la UAB i havia superat amb èxit les oposicions a inspector per a la DIC. Actualment vivia a Burgarell els caps de setmana perquè durant la setmana treballava a Tarragona i, si li tocava fer hores extra, no li sortia a compte tornar a casa, a dormir… Exceptuant quan hi havia un cas al Baix Penedès, que treballava des de la comissaria de La Pobla de Venustrell, i sí que hi podia viure entre setmana, a casa seva.
L’Antoni era fill d’en Jofre Besora i l’Elisenda Maiztegui, advocats criminalistes propietaris del bufet Besora & Associats amb seu a seu a Tarragona i sucursal a Barcelona, puix el germà d’en Jofre, en Joel Besora, i la seva esposa vivien a Vilaxera i eren socis del mateix bufet fundat pels pares de l’Antoni. Mes els germans Besora, nascuts a la vila de Burgarell del Penedès, eren descendents directes d’en Gombau de Besora, primer Senyor de La Pobla de Tinelles i la quadra de Burgarell. Havien heretat el castell de la família i hi passaven els estius tots junts, fins i tot després de formar família. En Toni, que és així com el coneixien tots, tenia un cosí cinc anys més petit que ell, anomenat Jacint, que estudiava Dret a la Universitat Autònoma i volia ser advocat, com el seu oncle i son pare, al bufet familiar.
L’inspector Besora, d’enrinxolats cabells castany foscos, ulls marró fosc i barba força prominent, no gaire alt però força robust també, nascut el 22 de desembre de l’any 2000, sortia amb la sotsinspectora Marina Adrover, que àdhuc treballava com a investigadora a la DIC i feia tàndem amb ell. Havien resolt junts nombrosos casos d’homicidi, i aquell que estaven a punt d’investigar no seria menys per a ells. Tan aviat com descobrissin com ho havia fet el culpable el detindiren in fraganti, intentant eliminar alguna prova o a punt de cometre algun altre crim, i la població quedaria tranquil·la, de bell nou. S’havien conegut quan ell feia quart curs del doble grau, en una assignatura de segon curs amb el catedràtic de Dret Penal Jeroni Adrover, el pare de la Marina, i havien començat a sortir dues setmanes més tard. Ara planejaven casar-se i formar una família i, si era possbile, continuar vivint a Burgarell.
Havia plogut aquella nit. Els primers manobres i paletes començaven a arribar mig adormits. L’arquitecte, el cap d’obra, el conductor de l’excavadora i el gruista arribarien més tard, cap a les vuit. Tenien el temps just per a fer un cafè i acabar-se de despertar. Un d’ells, el més jove que no devia superar la vintena d’anys, en entrar al barracó i encendre el llum per desar la seva motixlla al guarda-roba, va descobrir un rierol de sang que provenia del lavabo. En obrir la porta i trobar un cadàver sota la pica cridà amb totes les seves forces i, finalment, trucà als serveis d’emergències que arribaren ben prest a l’escena del delicte.
La metgessa forense Magdalena Fornells determinà, per l’estat de la víctima, que feia gairebé sis hores que l’havien mort amb un cop de martell, possiblement, que li havia provocat un traumatisme cranioencefàlic. S’havia intentat defensar del seu agressor, un home corpulent de mitjana edat segurament, perquè tenia restes de pell d’una altra persona entre les ungles de la mà dreta. Això fou l’indici que els suggerí que l’home era esquerrà. N’hi havia un, a l’obra, que ho era. La Dra. Fornells afegí que tindrien més informació sobre la causa de la mort una vegada practicada l’autòpsia al cadàver, si bé la hipòtesi del traumatisme era la que tenia més sentit.
L’interrogatori que li varen fer fou satisfactori. El principal sospitós del cas, el senyor Terenci Quintana, admeté que s’havia barallat amb la víctima poc després de les vuit del vespre perquè li devia uns diners des de feia dies però que després haia marxat a fer unes copes amb uns excompanys seus d’institut amb els quals quedava regularment. Fetes les proves pertinents es demostrà que els fets relatats eren verídics, fet pel qual tornaven a la casella de sortida i l’arma del crim els ajudaria a descobrir la verdadera identiat del culpable. Mentre l’Antoni tornava a comissaria per prendre declaració a l’investigat i tenir la seva declaració signada, la Marina inspeccionà l’escena del crim i interrogà la resta de companys per saber si algú més els podia ajudar a esclarir què havia passat.
Segons els va contar un altre dels obrers, feia uns dies que la víctima havia rebut una visita d’un home amb ulleres fosques, americana negra, corbata del mateix color, barret de color gris, ben plantat i que no devia superar els cinquanta anys, amb maletí de cuir. Pel que havia escoltat el testimoni, la persona que havien mort, el senyor Manyé, era traficant de drogues a petita escala però volia deixar de ser-ho. De fet, l’home amb qui conversava semblava alterat i, fins i tot, l’havia amenaçat amb segrestar la seva filla si ho explicava a la policia.
En saber-ho, la Marina ordenà a un dels seus subordinats que busqués per la zona algun indici que el sospitós s’hagués oblidat pels voltants de l’edifici en construcció. Malgrat els esforços realitzats no trobaren res. S’acomiadaren dels treballadors i, mentre la científica traslladava el cos a l’Institut de Medicina Legal i Forense de Catalunya per practicar-li l’autòpsia i tenir més informació de com havia mort, ells tornaren a comissaria on en Toni els esperava per repassar tot el què havien descobert fins ara.
—Toni, quan tu has marxat —va començar a dir la Marina en entrar a la sala de reunions—, m’han explicat que el senyor Manyé, uns dies abans del crim, havia rebut la visita d’un home que no superava la cinquantena, vestit d’una manera sospitosa, per un tema de narcotràfic. Crec que hauríem de comprovar a la base de dades si recentment hem tingut alguna denúncia o detenció relacionada amb això.
Respongué que, mentre havia pres declaració al senyor Quintana, aquest li havia confessat que, feia uns dies, mentre el senyor Manyé s’estava discutint amb la persona que a ella —la Marina— li havien descrit, havia trobat 100 grams d’haixix a la motxilla de la víctima i, aquest fet, indicava que el motiu més probable de la mort era el narcotràfic, tal com ella suggeria. Just després de pronunciar les últimes paraules reberen una trucada del metge forense dient que acabava de practicar l’autòpsia al cadàver i els informà que, arran de la baralla amb el seu agressor, havia patit una forta contusió al cap però no havia estat mortal. Realment, l’homicida havia llançat el cos del senyor Manyé des d’un lloc elevat d’entre 35 i 40 metres. La torre grua de l’obra feia 39’3 metres en total.
Amb aquesta nova informació, havent dinat, l’inspector Besora decidí anar a interrogar els familiars més propers per veure si algun d’ells tenien algun mòbil que els hagués fet cometre el crim, mentre que la sotsinspectora Adrover tornà a l’edifici en construcció per trobar algun indici del delicte a la grua torre que utilitzaven per construir-lo. Per a ella, que tenia por a les alçades, aquella no fou tasca gens fàcil i requerí l’ajuda del seu company, el sotsinspector Pompeu Sallent el qual, al seu temps lliure, li agradava volar en ultralleuger i llançar-se en paracaigudes. Per a en Pompeu, l’aire era la seva segona llar.
La casa on vivien l’esposa i el fill del senyor Manyé era als afores de Burgarell, direcció oest. Un habitatge de dues plantes, amb golfes, soterrani i jardí. No tenien garatge. Per tant, aparcaven el cotxe a fora, un SEAT Ibiza del 2006, de color platejat, Les parets de fora de la casa eren blanques. La tanca, de fusta de color verd, era vella i feia una pila d’anys que no la pintaven. Va trucar al timbre, però aquest no funcionava. Va obrir la porta del jardí i donà tres cops a la porta d’entrada. Una senyora de mitjana edat, amb el davantal posat, l’obrí i el convidà a entrar en saber que era policia.
El passadís per on el conduí cap a la sala d’estar era estret. Les parets eren de color beix, amb fotografies de la família. L’interior de la llar pudia a resclosit, com si no la ventilessin gairebé mai. La dona es presentà amb el nom de Pilar Capdevila i, quan s’assabentà que el seu marit i propietari de la constructora que s’encarregava d’edificar el bloc de pisos on havien trobat el seu cadàver, el senyor Ròmul Manyé, l’havien mort, esclatà en un plor eixordador. En Toni li oferí un mocador i començà a fer-li les preguntes rutinàries.
—Era un home honest. Ningú li volia mal! —digué ella en ser preguntada si sabia de l’existència d’algun enemic del seu marit—. De fet, n’estic segura que no havia delinquit mai.
—Doncs, per les informacions que tenim, uns dies abans del crim, s’havia discutit amb una persona per un tema de narcotràfic i, hi ha un testimoni que corrobora aquest fet.
Ho negà incrèdula. Si l’havien occit per algun motiu, aquell era el menys probable de tots. Demanà a l’inspector Besora que s’esperés uns segons i, de seguida, tornà amb els informes financers de l’empresa del seu home. Tal com podia demostrar ella, no tenien problemes econòmics com per traficar amb substàncies estupefaents. Al mateix moment, mentre la Teresa li ho mostrava, el seu fill gran, que no tenia més de 16 anys, entrà la sala. Acabava d’arribar de l’institut i preguntà a la seva mare el motiu pel qual hi havia un cotxe patrulla aparcat davant de casa seva i, en saber que el seu pare havia estat assassinat, pujà a la seva habitació tancant seguidament la seva porta desesperat.
—Si saben quelcom més, truqui’m en aquest número. —demanà l’inspector a la muller de la víctima, mentre li donava una targeta amb el seu contacte.
Marxà cap a casa seva a descansar. Ni ell ni la Marina havien tingut sort aquella tarda i encara no tenien clar com s’ho havia fet l’homicida per matar en Ròmul. La hipòtesi principal era que el culpable havia escalat una grua de 39’3 metres per llançar el cos d’en Ròmul, però no tenien encara cap prova amb què ho poguessin demostrar. A més, tal com li havia explicat la senyora Pilar Capdevila, no tenia sentit que el seu marit trafiqués amb dorgues si les finances de l’empresa eren estables i no havien tingut cap pèrdua en els més de deu anys que feia que l’havia creada. Si hi havia un motiu darrere del crim, era un altre, però no el narcotràfic.
Just després de dutxar-se, l’endemà al matí, encengué la ràdio per escoltar les notícies mentre es posava l’uniforme i esmorzava una torrada amb mel i formatge tot bevent una tassa de cafè. Comprovà si tenia cap missatge de la Marina o d’algun altre dels seus agents però en veure que no tenia cap sortí de casa i s’encaminà a La Pobla de Venustrell on havien citat el soci de l’empresari mort per prendre-li declaració. Cap a dos quarts d’onze del matí, ensems que la Marina era fora amb en Pompeu per comprovar la coartada que els havia donat l’esposa d’en Ròmul, l’inspector Besora rebé l’avís dels Bombers demanant que es dirigís a l’institut de Burgarell car s’havia declarat un incendi feia una hora i hi havia una víctima mortal.
La idenitat de la víctima fou la primera cosa que saberen gràcies als companys de professió d’aquesta: era professor de secundària, llicenciat en Belles Arts i s’anomenava Llibert Arbiol. El seu somni, des de petit, era dedicar-se a la pintura, però les crítiques que va rebre arran de la primera exposició que va fer, amb tan sols 19 anys, el desanimaren i per aquest motiu decidí fer-se professor d’art. Primer com a professor particular i, posteriorent, una vegada fet el Màster de professorat, a l’institut de Burgarell. Actualment en tenia 53 i estava tramitant el divorci amb la seva esposa per una infidelitat que ell no havia pogut suportar. Ara, el seu cadàver demacrat pel foc, estava sent analitzat per la Dra. Fornells.
—La primera hipòtesi que tenim és que no ha pogut sortir de l’edifici perquè ha mort abans de l’incendi. Segons els Bombers, aquest no ha estat provocat, encara que els de la científica estan buscant empremtes per acabar-ho de determinar. —va dir la forense Fornells— Inspector Besora, malgrat que el cadàver ha quedat mig calcinat, si s’hi fixa, podrà comprovar com la víctima era drogaddicte. Als braços i les cames hi ha petites ferides que semblen ser causades per l’agulla d’una xeringa.
Ja eren dues víctimes, i les dues morts estaven relacionades amb el tema de les drogues. Tot indicava que eren clients d’un narcotraficant i que, com s’havien negat a pagar-li més diners per la mercaderia que els venia, havia decidit assassinar-los amb un modus operandi diferent per tal de poder desviar sospites i que no fos enxampat. Alguns estudiants denunciaven que en Llibert consumia cocaïna i que, sovint, arribava a classe de bon matí dopat. Algunes informacions també indicaven que en Llibert Arbiol i la Pilar Capdevila eren amants. En més d’una ocasió els havien vist besant-se pels carrers de Burgarell quan en Ròmul Manyé era a fora de casa, de viatge de negocis.
Com que de nou la Pilar Capdevila estava involucrada, aquesta vegada com a amant d’en Llibert Arbiol, en Toni i la Marina li varen fer una visita per a interrogar-la novament. Aquesta vegada la persona que els atengué fou el fill de 16 anys que es presentà amb el nom d’Eduard. Els explicà que la seva mare no hi era a casa i que no sabia quan tornaria, però els convidà a prendre una tassa de te mentre els explicava la discussió que havia tingut amb son pare la nit abans del crim. Ell era la persona qui consumia haixix i son pare, al contrari del què ells es pensaven, li havia confiscat i el volia internar en un centre de desintoxicació.
—Però d’axiò a matar mon pare hi ha un gran pas. Me l’estimava, saben? Jo no hauria fet una cosa tan horrible com aquesta! —va exclamar l’Eduard en veure que l’estaven intentant incriminar amb les preguntes que li feien.— Ell fou un pare atent amb mi, des de ben petit. Un pare que sabia escoltar cada vegada que tenia un problema i li demanava ajuda.
—Quina relació tenia vós amb el professor Llibert Arbiol? Pel que sabem, la seva mare i ell eren amants. —va dir en Toni.
—Quan en Llibert va arribar a l’institut, jo ja havia canviat de centre per fer el batxillerat. No l’he arribat a conèixer mai, encara que per les converses que havia tingut amb mon pare, ell sospitava que la meva mare li posava les banyes amb ell. Se’l tirava dia sí, dia també. I això provoca gelosia en la persona que pateix l’infidelitat.
Acabat l’interrogatori al fill de la Pilar i d’en Ròmul, inspector i sotsinspectora s’acomiadaren d’ell i eixiren de casa. Semblava que fos innocent, l’Eduard, encara que potser la decisió del seu pare d’internar-lo en un centre de desintoxicació l’havia fet perdre el seny i assassinar-lo. Si havia estat aquest el cas, aleshores la seva mare potser l’encobria i això significava que la senyora Manyé era la seva còmplice. Per això decidiren enfocar la investigació en el fill d’en Ròmul i buscar pistes que l’incriminéssin.
Malgrat aquesta hipòtesi no descartaren en absolut que ambdues víctimes tinguéssin enemics i algun d’ells dos hagués rebut amenaces de mort per part d’algú de l’entorn. Per aquest motiu demanaren una ordre al jutge Daniel Cervera, del Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona, per poder analitzar els telèfons d’en Ròmul i d’en Llibert. L’equip tècnic encarregat de fer-ho descobrí que en Ròmul havia rebut amenaces de mort per part d’una dona que s’havia quedat vídua arran de l’esfondrament d’una casa que la seva constructora havia dissenyat i construït uns anys enrere. Ella havia pogut ser rescatada amb vida, però havia quedat mig invàlida i tenia un patrimoni familiar considerable tenint en compte que provenia d’una família de pagès. La fortuna l’havia heretat del seu difunt marit.
Els informes bancaris que els facilità el seu banc mostraven uns ingressos milionaris succeits durant els darrers sis mesos, dels quals una desena part no havien estat justificats. L’últim que no havia estat justificat datava de cinc setmanes abans del primer crim comès. L’inspector Besora decidí fer-li una visita mentre la sotsinspectora Adrover continuava investigant basant-se en la hipòtesi que l’homicidi d’en Ròmul hagués estat causat pel seu fill, tal com l’Antoni li havia ordenat. Qualsevol dels dos fronts oberts els ajudaria a descobrir el veritable culpable.
—Tenim constància que ha tingut recentment uns ingressos irregulars en el seu compte bancari, doctora Suñol. Ens podria explicar el motiu de l’últim pagament rebut del mateix número de compte que els anteriors ingressos irregulars, els quals sumen mig milió d’euros com a mínim?
—Si sospiten de mi, estan molt equivocats. Es pensen que sóc rancorosa? —respongué ella secament la pregunta que li havia formulat en Toni—. Si és així, els explicaré que hi ha algú a qui extorsiono per un secret que fa temps vull revelar però aquesta persona no. D’aquí, aquests ingressos injustificats.
Tot i que en Toni Besora pensava que el què li havia dit la doctora Suñol no era cert demanà a la Marina que esbrinés de qui era el compte bancari del qual havia rebut tots aquells pagaments. El titular del compte s’anomenava Onofre Coll Capdevila i vivia a Vilàmpol. Semblava ser que provenia d’una família de pagès, propietària d’unes caves fundades durant el segle XIX, però que treballava per a la constructora d’en Ròmul Manyé. L’Onofre, més concretament, era el comptable de l’empresa i estava sent investigat per Hisenda, per un cas de blanqueig de capitals i estafa que es remuntava tres anys enrere, just quan succeí la mort de l’espòs de la doctora Suñol.
Després que en Toni li encarregués això, la sotsinspectora Adrover l’informà que en Llibert havia estat professor particular d’art de l’Eduard, per tal com aquest li agradava pintar. Així doncs era possible que en Llibert i l’esposa d’en Ròmul havien mort el senyor Manyé i l’Eduard, que ho havia sabut tot, havia causat la mort d’en Ròmul. O bé que en Ròmul hagués estat occit per un sicari contractat per la dona de l’home mort arran de l’esfondrament de la casa, o que hagués estat el propi Onofre puix es volia quedar amb l’empresa i en Ròmul no ho volia.
Qualsevol de les tres possibilitats era raonable, i en dues de les tres, la constructora d’en Ròmul era la clau per a solucionar-ho. Fou això el què els va fer acotar la investigació a Construccions Manyé i interrogar l’Onofre per veure què en treien de profit. Ell, emperò, estava de viatge de negocis a Andorra i no va ser fins passat dilluns al migdia que pogueren parlar amb ell. Aquest els contà que en Ròmul tenia un projecte on estaven en joc milions d’euros i ell s’havia encarregat de buscar finançament. Era el projecte de la seva vida i no el podien deixar escapar tan fàcilment.
—Jo només era el responsable que el negoci rutllés. Si faltaven diners a l’empresa, els havia de treure d’on fos. Per això, quan em vaig assabentar que la dona vídua volia explicar que no fou en Ròmul sinó jo qui havia dissenyat la casa que s’havia esfondrat i que, per culpa d’això, el seu marit havia mort, vam intentar arribar a un acord, però com ella es negà a negociar i sabia que teníem un patrimoni ingent, va començar a fer-me xantatge. —va dir el senyor Coll en ser preguntat per la relació amb l’esfondrament de la casa i la vídua de l’home mort— Però del xantatge a l’assassinat, hi ha un gran pas.
—Curt, tenint en compte que el senyor Manyé no volia fer-lo hereu de l’empresa i segurament havia descobert que estava essent víctima de xantatge i volia acomiadar-lo per evitar que l’assumpte sortís a la llum. Aquest seria el motiu que l’ha empès a cometre’l. —respongué la sotsinspectora Adrover.
—Només continuaré parlant amb la presència del meu advocat.
Era clar que el senyor Coll sabia més del què deia, però no tenien res en contra d’ell. Per això feren de nou una visita a casa de la Pilar Capdevila, si bé en veure que no obria la porta i esbatanar-la, varen descobrir el cos d’ella penjant d’una biga del sostre del menjador. A la taula hi havia una nota on confessava el crim del seu marit, però la cal·ligrafia, segons els va mostrar el grafòleg, no era d’ella ni del seu fill, sinó d’una tercera persona a la qual encara no havien identificat com a possible sospitós. Un intermediari que, per ordre del veritable assassí, havia causat la seva mort. Un sicari.
El fill d’en Ròmul i la Pilar, l’Eduard, havia desaparegut. Sospitaren que el sicari se l’havia emportat perquè havia vist com causava la mort de la seva mare. Mentre buscaven l’Eduard Manyé per tota la casa, la directora de Ràdio Burgarell havia arribat a l’escenari del crim acompanyada per un altre periodista per a narrar el succés pels oients de la ràdio local. Aprofità la pausa publicitària per a explicar a en Toni que investigava pel seu compte l’esfondrament de la casa on el marit de la doctora Suñol havia perdut la vida.
La directora de la ràdio municipal havia descobert que en realitat la persona que s’encarregava de dissenyar i supervisar les construccions era el comptable, l’Onofre Coll, que en Ròmul només hi posava els diners per tal que el negoci rutllés però que el màxim responsable de tota la resta de tasques de l’empresa era el cosí de la senyora Manyé, malgrat que no fos llicenciat en Arquitectura. Aquell era el secret que en Ròmul no volia que sortís a la llum i pel qual l’havien occit.
—Teresa, saps si la doctora Suñol es va tornar a casar després de la mort del seu marit, o bé està sortint amb algú actualment?—. Preguntà en Toni a la Teresa Moragues, que era així com s’anomenava la directora de Ràdio Burgarell.
—Diria que sí. Que està sortint amb en Ricard Santacana. Diuen que és narcotraficant i que està en llibertat provisional, a l’espera d’un judici per narcotràfic.
Davant d’aquella resposta, en Toni deduí com havia anat tot plegat: després de la mort del seu primer marit i d’haver quedat vídua, la doctora Suñol havia conegut per casualitat en Ricard Santacana i havia començat a planificar la venjança per la mort del seu home. Ella havia decidit que en Santacana, com que era narcotraficant, començaria a vendre estupefaents a l’Eduard. Tard o d’hora el pare descobriria que son fill era drogoaddicte i seria el moment de començar amb la segona part del pla, meticulosament planificat.
Quan en Ròmul ho descobrís, citaria en Santacana a l’obra que estaven construïnt a Burgarell. Alguns testimonis de la discussió explicarien a les autoritats el què en teoria passava i el mòbil del futur homicidi es convertiria el tràfic de dorgues. En realitat, aprofitant que en Terenci Quintana era jove i quan plegava de la feina, per guanyar-se una picosada extra, feia de camell a les ordres d’en Ricard Santacana, aquest li demanaria a en Terenci que llancés el cos d’en Ròmul des de dalt de tot de la grua, després de pujar-lo inconsicent i l’endemà faria veure que l’havia trobat sense vida, de sobte, i no en sabria res del succés. Seguidament ordenaria a en Quintana que incendiés l’institut del poble i procuraria que en Lluc Ardèvol no sortís quan sonés l’alarma. D’aquesta manera, el mòbil del narcotràfic continuaria intacte i mai sospitarien que ella estava al darrere de tots aquells successos. En Ricard, mentrestant, aprofitaria per ofegar la Pilar, penjar el seu cadàver per simular un suïcidi i, després d’escriure la nota, segrestaria l’Eduard.
La Marina i en Toni abandonaren el lloc dels fets i es dirigiren a l’Hospital de Vilanivós de Mar amb la intenció de parlar amb la doctora Suñol i fer-la confessar. Malgrat tot, quan arribaren els explicaren que aquell dia no havia anat a treballar. El dia anterior havia demanat festa al director de l’hospital i aquest li havia concedit la seva petició. Per aquest motiu, la Marina tornà a la casa dels senyors Manyé ensems que en Toni regirava el despatx de la doctora Suñol per poder demostrar la seva culpabilitat. Tanmateix, no calgueren gaires esforços.
En arribar la sotsinspectora Adrover de bell nou a l’escena de l’últim crim, malgrat que trobà la doctora Suñol in fraganti, fou massa tard per salvar la vida de la Teresa Moragues. Mentre les autoritats havien estat parlant amb ella, la doctora Suñol s’havia amagat a la part de darrere de la casa i havia escoltat tota la conversa. En marxar la policia de la residència dels senyors Manyé ella havia aparegut poc després amb un revòlver carregat i disparà a boca de canó contra la senyora Moragues, que caigué a terra dessagnant. Morí minuts més tard. I la Marina descobrí la doctora Suñol netejant en la mesura que podia, l’escena de l’homicidi.
—Doctora Suñol, no té cap possibilitat d’ensortir-se’n. Sap on pot ser en Ricard Santacana en aquests moments? No volem cap mort més i el jutge tindrà en compte la seva col·laboració si ens ho diu.
—No els ho penso explicar. Confesso la meva culpabilitat perquè no tinc més remei, però almenys, cap més membre de la família Manyé, inclòs el carallot de l’Onofre Coll, viurà per poder acusar-me ni acusar els meus còmplices.
Amb aquelles paraules aconseguiren detenir en Ricard Santacana abans que l’Onofre fos assassinat per ell. En Terenci fou el qui menys condemna rebé si bé no fou fins als trenta anys que sortí de la garjola. Pel que fa a l’Onofre, com que Hisenda no aconseguí demostrar la seva implicació en el cas del blanqueig de capitals i estafa pel qual estava sent investigat, quedà absolt de tot delicte i, com que era el parent més proper de l’Eduard, l’adoptà com a fill fins que complí la majoria d’edat. L’Eduard Manyé havia aconseguit escapar-se del lloc on en Ricard el tenia segrestat i una vegada es resolgué tot, després d’explicar-li a l’Onofre l’última conversa que havia tingut amb el seu pare, s’internà voluntàriament en un centre de desintoxicació d’on sortí al cap de dos anys, completament net.
Però la pau semblava que duraria poc perquè dos dies més tard del casament de la Marina i l’Antoni, ocasió que aprofitarien per celebrar àdhuc la resolució del cas, un escombriarie descobriria el cadàver del Siset Queralbs, desquartitzat, als afores de La Pobla de Tinelles. Això, malgrat tot, seria una altra història.
