LLIBERT

 

LLIBERT, de Gemma Brió, és una obra teatral de dos actes que tracta un tema tan dur com és el de la mort d’un nadó al cap de dues setmanes de néixer. Està ambientada en l’actualitat, un drama que s’inspira en els clàssics… Bé; més que un drama, ho podríem considerar una tragèdia tenint en compte l'argument de la obra. Mentre que la posada en escena la podríem qualificar de “millorable”, doncs hi canviaria alguns aspectes que detallaré a continuació, el text escrit trenca amb la tradició dramatúrgica coneguda fins al moment i combina diàleg principalment, amb cançons bastant conegudes pel públic com What a wonderful world de Louis Armstrong per a posar algun exemple: està a mig camí entre un musical de Broadway contemporani i Mar i Cel d’Àngel Guimerà.

L’adaptació escenogràfica de l’obra es nota que està pensada per a un públic contemporani, que no està acostumat al teatre clàssic tal i com el coneixem. M’ha semblat més aviat per a ser representada davant d’un públic adolescent, en un institut de secundària… Per a ser representada pels actors de la Diputació de Barcelona, que van d’escola en escola oferint muntatges teatrals que els facin reflexionar amb un debat posterior a l’obra que han vist. Conseqüentment, els aspectes a millorar serien l'escenificació (la situaria en un escenari convencional), el nombre d’actors (no pot ésser que siguin tan sols tres actrius i que una faci el paper de principal, l’altre de tots els secundaris, perquè és evident que l’Etna, quan canvia de paper, despista a l’observador i no sap que està succeïnt en aquell moment) i, per últim, que hi hagi una sola cantant en tota l’obra: a ÈDIP REI, per exemple, hi ha un cor que canta tot el repertori i la resta dels actors tenen cadascú un paper determinat. 

M’agradaria destacar el vocabulari usat, tan al text escrit com en la posada en escena… S’entén que sigui col·loquial car el gènere teatral és, sens dubte, un gènere literari que mostra la vida quotidiana d’algú i, per tant, el dramaturg té la llicència d’utilitzar mots d’ús col·loquial si s’escau, mes el que no em convenç és que s’utilitzin paraules malsonants típiques del llenguatge castellà traduïdes al català literalment, en comptes d’utilitzar insults catalans poc coneguts que tenen el mateix significat i el mateix to despectiu, com per exemple carallot, tros de quòniam, etc. I a més a més, que les sentències hi hagi inclosos barbarismes del castellà com lo correcte en comptes de el correcte, follar en comptes de cardar o desflorar, etc. Quedaria igual de col·loquial, però almenys seria més poètic i tradicional que vulgar i quotidià. 

Tot i això, està plena de sentiment i et mostra una realitat que ens podria succeir a nosaltres mateixos en qualsevol moment; per sort, enguany s’ha legalitzat l’eutanàsia i ara es pot provocar la mort, però l’any en què es va escriure, l’eutanàsia era il·legal i et mostra el patiment d’una mare quan vol una mort digna pel seu nadó amb paràlisi cerebral però no ho pot fer puix que la llei no ho permet. 

Finalment, tan l’escenificació de LLIBERT, com el text escrit m’han semblat una molt bona manera de mostrar al públic una realitat tan dura com la de perdre un fill i una bona manera d’introduir el debat de la mort digna dins la societat actual. En part, gràcies a LLIBERT, pot ser som on som i hem aconseguit ser el cinquè país en regular l’eutanàsia, però és evident que ens falta molt camí per a recórrer i calen més obres com aquesta per a que bona part de la població mundial que hi està en contra, reflexioni i s’uneixi (o almenys tingui en compte) a la resta de ciutadans que sí la volen i feia temps que la reclamaven… Perquè, per què, fins l’any 2021, als gats i la resta dels animals se’ls podia aplicar la mort digna i als humans no? No representa que tots tenim els mateixos drets i deures i estem en igualtat de condicions?