ELS ASSASSINATS DE BURGARELL

 A Burgarell del Penedès, a 41 quilòmetres de Vilaniu —en cotxe, per la C-31 i la C-51—, estaven construïnt un nou bloc de pisos molt a prop d’on l’inspector dels Mossos d’Esquadra Antoni Besora hi vivia. Ell havia entrat com a investigador a la Divisió d’Investigació Criminal en finalitzar el doble grau en Dret i Criminologia per la UAB i havia superat amb èxit les oposicions a inspector per a la DIC. Actualment vivia a Burgarell els caps de setmana perquè durant la setmana treballava a Tarragona i, si li tocava fer hores extra, no li sortia a compte tornar a casa, a dormir… Exceptuant quan hi havia un cas al Baix Penedès, que treballava des de la comissaria de La Pobla de Venustrell, i sí que hi podia viure entre setmana, a casa seva.

L’Antoni era fill d’en Jofre Besora i l’Elisenda Maiztegui, advocats criminalistes propietaris del bufet Besora & Associats amb seu a seu a Tarragona i sucursal a Barcelona, puix el germà d’en Jofre, en Joel Besora, i la seva esposa vivien a Vilaxera i eren socis del mateix bufet fundat pels pares de l’Antoni. Mes els germans Besora, nascuts a la vila de Burgarell del Penedès, eren descendents directes d’en Gombau de Besora, primer Senyor de La Pobla de Tinelles i la quadra de Burgarell. Havien heretat el castell de la família i hi passaven els estius tots junts, fins i tot després de formar família. En Toni, que és així com el coneixien tots, tenia un cosí cinc anys més petit que ell, anomenat Jacint, que estudiava Dret a la Universitat Autònoma i volia ser advocat, com el seu oncle i son pare, al bufet familiar.

L’inspector Besora, d’enrinxolats cabells castany foscos, ulls marró fosc i barba força prominent, no gaire alt però força robust també, nascut el 22 de desembre de l’any 2000, sortia amb la sotsinspectora Marina Adrover, que àdhuc treballava com a investigadora a la DIC i feia tàndem amb ell. Havien resolt junts nombrosos casos d’homicidi, i aquell que estaven a punt d’investigar no seria menys per a ells. Tan aviat com descobrissin com ho havia fet el culpable el detindiren in fraganti, intentant eliminar alguna prova o a punt de cometre algun altre crim, i la població quedaria tranquil·la, de bell nou. S’havien conegut quan ell feia quart curs del doble grau, en una assignatura de segon curs amb el catedràtic de Dret Penal Jeroni Adrover, el pare de la Marina, i havien començat a sortir dues setmanes més tard. Ara planejaven casar-se i formar una família i, si era possbile, continuar vivint a Burgarell.

Havia plogut aquella nit. Els primers manobres i paletes començaven a arribar mig adormits. L’arquitecte, el cap d’obra, el conductor de l’excavadora i el gruista arribarien més tard, cap a les vuit. Tenien el temps just per a fer un cafè i acabar-se de despertar. Un d’ells, el més jove que no devia superar la vintena d’anys, en entrar al barracó i encendre el llum per desar la seva motixlla al guarda-roba, va descobrir un rierol de sang que provenia del lavabo. En obrir la porta i trobar un cadàver sota la pica cridà amb totes les seves forces i, finalment, trucà als serveis d’emergències que arribaren ben prest a l’escena del delicte.

La metgessa forense Magdalena Fornells determinà, per l’estat de la víctima, que feia gairebé sis hores que l’havien mort amb un cop de martell, possiblement, que li havia provocat un traumatisme cranioencefàlic. S’havia intentat defensar del seu agressor, un home corpulent de mitjana edat segurament, perquè tenia restes de pell d’una altra persona entre les ungles de la mà dreta. Això fou l’indici que els suggerí que l’home era esquerrà. N’hi havia un, a l’obra, que ho era. La Dra. Fornells afegí que tindrien més informació sobre la causa de la mort una vegada practicada l’autòpsia al cadàver, si bé la hipòtesi del traumatisme era la que tenia més sentit.

L’interrogatori que li varen fer fou satisfactori. El principal sospitós del cas, el senyor Terenci Quintana, admeté que s’havia barallat amb la víctima poc després de les vuit del vespre perquè li devia uns diners des de feia dies però que després haia marxat a fer unes copes amb uns excompanys seus d’institut amb els quals quedava regularment. Fetes les proves pertinents es demostrà que els fets relatats eren verídics, fet pel qual tornaven a la casella de sortida i l’arma del crim els ajudaria a descobrir la verdadera identiat del culpable. Mentre l’Antoni tornava a comissaria per prendre declaració a l’investigat i tenir la seva declaració signada, la Marina inspeccionà l’escena del crim i interrogà la resta de companys per saber si algú més els podia ajudar a esclarir què havia passat. 

Segons els va contar un altre dels obrers, feia uns dies que la víctima havia rebut una visita d’un home amb ulleres fosques, americana negra, corbata del mateix color, barret de color gris, ben plantat i que no devia superar els cinquanta anys, amb maletí de cuir. Pel que havia escoltat el testimoni, la persona que havien mort, el senyor Manyé, era traficant de drogues a petita escala però volia deixar de ser-ho. De fet, l’home amb qui conversava semblava alterat i, fins i tot, l’havia amenaçat amb segrestar la seva filla si ho explicava a la policia.

En saber-ho, la Marina ordenà a un dels seus subordinats que busqués per la zona algun indici que el sospitós s’hagués oblidat pels voltants de l’edifici en construcció. Malgrat els esforços realitzats no trobaren res. S’acomiadaren dels treballadors i, mentre la científica traslladava el cos a l’Institut de Medicina Legal i Forense de Catalunya per practicar-li l’autòpsia i tenir més informació de com havia mort, ells tornaren a comissaria on en Toni els esperava per repassar tot el què havien descobert fins ara.

—Toni, quan tu has marxat —va començar a dir la Marina en entrar a la sala de reunions—, m’han explicat que el senyor Manyé, uns dies abans del crim, havia rebut la visita d’un home que no superava la cinquantena, vestit d’una manera sospitosa, per un tema de narcotràfic. Crec que hauríem de comprovar a la base de dades si recentment hem tingut alguna denúncia o detenció relacionada amb això. 

Respongué que, mentre havia pres declaració al senyor Quintana, aquest li havia confessat que, feia uns dies, mentre el senyor Manyé s’estava discutint amb la persona que a ella —la Marina— li havien descrit, havia trobat 100 grams d’haixix a la motxilla de la víctima i, aquest fet, indicava que el motiu més probable de la mort era el narcotràfic, tal com ella suggeria. Just després de pronunciar les últimes paraules reberen una trucada del metge forense dient que acabava de practicar l’autòpsia al cadàver i els informà que, arran de la baralla amb el seu agressor, havia patit una forta contusió al cap però no havia estat mortal. Realment, l’homicida havia llançat el cos del senyor Manyé des d’un lloc elevat d’entre 35 i 40 metres. La torre grua de l’obra feia 39’3 metres en total.

Amb aquesta nova informació, havent dinat, l’inspector Besora decidí anar a interrogar els familiars més propers per veure si algun d’ells tenien algun mòbil que els hagués fet cometre el crim, mentre que la sotsinspectora Adrover tornà a l’edifici en construcció per trobar algun indici del delicte a la grua torre que utilitzaven per construir-lo. Per a ella, que tenia por a les alçades, aquella no fou tasca gens fàcil i requerí l’ajuda del seu company, el sotsinspector Pompeu Sallent el qual, al seu temps lliure, li agradava volar en ultralleuger i llançar-se en paracaigudes. Per a en Pompeu, l’aire era la seva segona llar.

La casa on vivien l’esposa i el fill del senyor Manyé era als afores de Burgarell, direcció oest. Un habitatge de dues plantes, amb golfes, soterrani i jardí. No tenien garatge. Per tant, aparcaven el cotxe a fora, un SEAT Ibiza del 2006, de color platejat, Les parets de fora de la casa eren blanques. La tanca, de fusta de color verd, era vella i feia una pila d’anys que no la pintaven. Va trucar al timbre, però aquest no funcionava. Va obrir la porta del jardí i donà tres cops a la porta d’entrada. Una senyora de mitjana edat, amb el davantal posat, l’obrí i el convidà a entrar en saber que era policia.

El passadís per on el conduí cap a la sala d’estar era estret. Les parets eren de color beix, amb fotografies de la família. L’interior de la llar pudia a resclosit, com si no la ventilessin gairebé mai. La dona es presentà amb el nom de Pilar Capdevila i, quan s’assabentà que el seu marit i propietari de la constructora que s’encarregava d’edificar el bloc de pisos on havien trobat el seu cadàver, el senyor Ròmul Manyé, l’havien mort, esclatà en un plor eixordador. En Toni li oferí un mocador i començà a fer-li les preguntes rutinàries.

—Era un home honest. Ningú li volia mal! —digué ella en ser preguntada si sabia de l’existència d’algun enemic del seu marit—. De fet, n’estic segura que no havia delinquit mai.

—Doncs, per les informacions que tenim, uns dies abans del crim, s’havia discutit amb una persona per un tema de narcotràfic i, hi ha un testimoni que corrobora aquest fet.

Ho negà incrèdula. Si l’havien occit per algun motiu, aquell era el menys probable de tots. Demanà a l’inspector Besora que s’esperés uns segons i, de seguida, tornà amb els informes financers de l’empresa del seu home. Tal com podia demostrar ella, no tenien problemes econòmics com per traficar amb substàncies estupefaents. Al mateix moment, mentre la Teresa li ho mostrava, el seu fill gran, que no tenia més de 16 anys, entrà la sala. Acabava d’arribar de l’institut i preguntà a la seva mare el motiu pel qual hi havia un cotxe patrulla aparcat davant de casa seva i, en saber que el seu pare havia estat assassinat, pujà a la seva habitació tancant seguidament la seva porta desesperat.

—Si saben quelcom més, truqui’m en aquest número. —demanà l’inspector a la muller de la víctima, mentre li donava una targeta amb el seu contacte.

Marxà cap a casa seva a descansar. Ni ell ni la Marina havien tingut sort aquella tarda i encara no tenien clar com s’ho havia fet l’homicida per matar en Ròmul. La hipòtesi principal era que el culpable havia escalat una grua de 39’3 metres per llançar el cos d’en Ròmul, però no tenien encara cap prova amb què ho poguessin demostrar. A més, tal com li havia explicat la senyora Pilar Capdevila, no tenia sentit que el seu marit trafiqués amb dorgues si les finances de l’empresa eren estables i no havien tingut cap pèrdua en els més de deu anys que feia que l’havia creada. Si hi havia un motiu darrere del crim, era un altre, però no el narcotràfic.

Just després de dutxar-se, l’endemà al matí, encengué la ràdio per escoltar les notícies mentre es posava l’uniforme i esmorzava una torrada amb mel i formatge tot bevent una tassa de cafè. Comprovà si tenia cap missatge de la Marina o d’algun altre dels seus agents però en veure que no tenia cap sortí de casa i s’encaminà a La Pobla de Venustrell on havien citat el soci de l’empresari mort per prendre-li declaració. Cap a dos quarts d’onze del matí, ensems que la Marina era fora amb en Pompeu per comprovar la coartada que els havia donat l’esposa d’en Ròmul, l’inspector Besora rebé l’avís dels Bombers demanant que es dirigís a l’institut de Burgarell car s’havia declarat un incendi feia una hora i hi havia una víctima mortal.

La idenitat de la víctima fou la primera cosa que saberen gràcies als companys de professió d’aquesta: era professor de secundària, llicenciat en Belles Arts i s’anomenava Llibert Arbiol. El seu somni, des de petit, era dedicar-se a la pintura, però les crítiques que va rebre arran de la primera exposició que va fer, amb tan sols 19 anys, el desanimaren i per aquest motiu decidí fer-se professor d’art. Primer com a professor particular i, posteriorent, una vegada fet el Màster de professorat, a l’institut de Burgarell. Actualment en tenia 53 i estava tramitant el divorci amb la seva esposa per una infidelitat que ell no havia pogut suportar. Ara, el seu cadàver demacrat pel foc, estava sent analitzat per la Dra. Fornells.

—La primera hipòtesi que tenim és que no ha pogut sortir de l’edifici perquè ha mort abans de l’incendi. Segons els Bombers, aquest no ha estat provocat, encara que els de la científica estan buscant empremtes per acabar-ho de determinar. —va dir la forense Fornells— Inspector Besora, malgrat que el cadàver ha quedat mig calcinat, si s’hi fixa, podrà comprovar com la víctima era drogaddicte. Als braços i les cames hi ha petites ferides que semblen ser causades per l’agulla d’una xeringa. 

Ja eren dues víctimes, i les dues morts estaven relacionades amb el tema de les drogues. Tot indicava que eren clients d’un narcotraficant i que, com s’havien negat a pagar-li més diners per la mercaderia que els venia, havia decidit assassinar-los amb un modus operandi diferent per tal de poder desviar sospites i que no fos enxampat. Alguns estudiants denunciaven que en Llibert consumia cocaïna i que, sovint, arribava a classe de bon matí dopat. Algunes informacions també indicaven que en Llibert Arbiol i la Pilar Capdevila eren amants. En més d’una ocasió els havien vist besant-se pels carrers de Burgarell quan en Ròmul Manyé era a fora de casa, de viatge de negocis.

Com que de nou la Pilar Capdevila estava involucrada, aquesta vegada com a amant d’en Llibert Arbiol, en Toni i la Marina li varen fer una visita per a interrogar-la novament. Aquesta vegada la persona que els atengué fou el fill de 16 anys que es presentà amb el nom d’Eduard. Els explicà que la seva mare no hi era a casa i que no sabia quan tornaria, però els convidà a prendre una tassa de te mentre els explicava la discussió que havia tingut amb son pare la nit abans del crim. Ell era la persona qui consumia haixix i son pare, al contrari del què ells es pensaven, li havia confiscat i el volia internar en un centre de desintoxicació. 

—Però d’axiò a matar mon pare hi ha un gran pas. Me l’estimava, saben? Jo no hauria fet una cosa tan horrible com aquesta! —va exclamar l’Eduard en veure que l’estaven intentant incriminar amb les preguntes que li feien.— Ell fou un pare atent amb mi, des de ben petit. Un pare que sabia escoltar cada vegada que tenia un problema i li demanava ajuda. 

—Quina relació tenia vós amb el professor Llibert Arbiol? Pel que sabem, la seva mare i ell eren amants. —va dir en Toni.

—Quan en Llibert va arribar a l’institut, jo ja havia canviat de centre per fer el batxillerat. No l’he arribat a conèixer mai, encara que per les converses que havia tingut amb mon pare, ell sospitava que la meva mare li posava les banyes amb ell. Se’l tirava dia sí, dia també. I això provoca gelosia en la persona que pateix l’infidelitat.

Acabat l’interrogatori al fill de la Pilar i d’en Ròmul, inspector i sotsinspectora s’acomiadaren d’ell i eixiren de casa. Semblava que fos innocent, l’Eduard, encara que potser la decisió del seu pare d’internar-lo en un centre de desintoxicació l’havia fet perdre el seny i assassinar-lo. Si havia estat aquest el cas, aleshores la seva mare potser l’encobria i això significava que la senyora Manyé era la seva còmplice. Per això decidiren enfocar la investigació en el fill d’en Ròmul i buscar pistes que l’incriminéssin.

Malgrat aquesta hipòtesi no descartaren en absolut que ambdues víctimes tinguéssin enemics i algun d’ells dos hagués rebut amenaces de mort per part d’algú de l’entorn. Per aquest motiu demanaren una ordre al jutge Daniel Cervera, del Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona, per poder analitzar els telèfons d’en Ròmul i d’en Llibert. L’equip tècnic encarregat de fer-ho descobrí que en Ròmul havia rebut amenaces de mort per part d’una dona que s’havia quedat vídua arran de l’esfondrament d’una casa que la seva constructora havia dissenyat i construït uns anys enrere. Ella havia pogut ser rescatada amb vida, però havia quedat mig invàlida i tenia un patrimoni familiar considerable tenint en compte que provenia d’una família de pagès. La fortuna l’havia heretat del seu difunt marit.

Els informes bancaris que els facilità el seu banc mostraven uns ingressos milionaris succeits durant els darrers sis mesos, dels quals una desena part no havien estat justificats. L’últim que no havia estat justificat datava de cinc setmanes abans del primer crim comès. L’inspector Besora decidí fer-li una visita mentre la sotsinspectora Adrover continuava investigant basant-se en la hipòtesi que l’homicidi d’en Ròmul hagués estat causat pel seu fill, tal com l’Antoni li havia ordenat. Qualsevol dels dos fronts oberts els ajudaria a descobrir el veritable culpable.

—Tenim constància que ha tingut recentment uns ingressos irregulars en el seu compte bancari, doctora Suñol. Ens podria explicar el motiu de l’últim pagament rebut del mateix número de compte que els anteriors ingressos irregulars, els quals sumen mig milió d’euros com a mínim?

—Si sospiten de mi, estan molt equivocats. Es pensen que sóc rancorosa? —respongué ella secament la pregunta que li havia formulat en Toni—. Si és així, els explicaré que hi ha algú a qui extorsiono per un secret que fa temps vull revelar però aquesta persona no. D’aquí, aquests ingressos injustificats. 

Tot i que en Toni Besora pensava que el què li havia dit la doctora Suñol no era cert demanà a la Marina que esbrinés de qui era el compte bancari del qual havia rebut tots aquells pagaments. El titular del compte s’anomenava Onofre Coll Capdevila i vivia a Vilàmpol. Semblava ser que provenia d’una família de pagès, propietària d’unes caves fundades durant el segle XIX, però que treballava per a la constructora d’en Ròmul Manyé. L’Onofre, més concretament, era el comptable de l’empresa i estava sent investigat per Hisenda, per un cas de blanqueig de capitals i estafa que es remuntava tres anys enrere, just quan succeí la mort de l’espòs de la doctora Suñol.

Després que en Toni li encarregués això, la sotsinspectora Adrover l’informà que en Llibert havia estat professor particular d’art de l’Eduard, per tal com aquest li agradava pintar. Així doncs era possible que en Llibert i l’esposa d’en Ròmul havien mort el senyor Manyé i l’Eduard, que ho havia sabut tot, havia causat la mort d’en Ròmul. O bé que en Ròmul hagués estat occit per un sicari contractat per la dona de l’home mort arran de l’esfondrament de la casa, o que hagués estat el propi Onofre puix es volia quedar amb l’empresa i en Ròmul no ho volia.

Qualsevol de les tres possibilitats era raonable, i en dues de les tres, la constructora d’en Ròmul era la clau per a solucionar-ho. Fou això el què els va fer acotar la investigació a Construccions Manyé i interrogar l’Onofre per veure què en treien de profit. Ell, emperò, estava de viatge de negocis a Andorra i no va ser fins passat dilluns al migdia que pogueren parlar amb ell. Aquest els contà que en Ròmul tenia un projecte on estaven en joc milions d’euros i ell s’havia encarregat de buscar finançament. Era el projecte de la seva vida i no el podien deixar escapar tan fàcilment.

—Jo només era el responsable que el negoci rutllés. Si faltaven diners a l’empresa, els havia de treure d’on fos. Per això, quan em vaig assabentar que la dona vídua volia explicar que no fou en Ròmul sinó jo qui havia dissenyat la casa que s’havia esfondrat i que, per culpa d’això, el seu marit havia mort, vam intentar arribar a un acord, però com ella es negà a negociar i sabia que teníem un patrimoni ingent, va començar a fer-me xantatge. —va dir el senyor Coll en ser preguntat per la relació amb l’esfondrament de la casa i la vídua de l’home mort— Però del xantatge a l’assassinat, hi ha un gran pas. 

—Curt, tenint en compte que el senyor Manyé no volia fer-lo hereu de l’empresa i segurament havia descobert que estava essent víctima de xantatge i volia acomiadar-lo per evitar que l’assumpte sortís a la llum. Aquest seria el motiu que l’ha empès a cometre’l. —respongué la sotsinspectora Adrover.

—Només continuaré parlant amb la presència del meu advocat.

Era clar que el senyor Coll sabia més del què deia, però no tenien res en contra d’ell. Per això feren de nou una visita a casa de la Pilar Capdevila, si bé en veure que no obria la porta i esbatanar-la, varen descobrir el cos d’ella penjant d’una biga del sostre del menjador. A la taula hi havia una nota on confessava el crim del seu marit, però la cal·ligrafia, segons els va mostrar el grafòleg, no era d’ella ni del seu fill, sinó d’una tercera persona a la qual encara no havien identificat com a possible sospitós. Un intermediari que, per ordre del veritable assassí, havia causat la seva mort. Un sicari.

El fill d’en Ròmul i la Pilar, l’Eduard, havia desaparegut. Sospitaren que el sicari se l’havia emportat perquè havia vist com causava la mort de la seva mare. Mentre buscaven l’Eduard Manyé per tota la casa, la directora de Ràdio Burgarell havia arribat a l’escenari del crim acompanyada per un altre periodista per a narrar el succés pels oients de la ràdio local. Aprofità la pausa publicitària per a explicar a en Toni que investigava pel seu compte l’esfondrament de la casa on el marit de la doctora Suñol havia perdut la vida.

La directora de la ràdio municipal havia descobert que en realitat la persona que s’encarregava de dissenyar i supervisar les construccions era el comptable, l’Onofre Coll, que en Ròmul només hi posava els diners per tal que el negoci rutllés però que el màxim responsable de tota la resta de tasques de l’empresa era el cosí de la senyora Manyé, malgrat que no fos llicenciat en Arquitectura. Aquell era el secret que en Ròmul no volia que sortís a la llum i pel qual l’havien occit.

—Teresa, saps si la doctora Suñol es va tornar a casar després de la mort del seu marit, o bé està sortint amb algú actualment?—. Preguntà en Toni a la Teresa Moragues, que era així com s’anomenava la directora de Ràdio Burgarell.

—Diria que sí. Que està sortint amb en Ricard Santacana. Diuen que és narcotraficant i que està en llibertat provisional, a l’espera d’un judici per narcotràfic.

Davant d’aquella resposta, en Toni deduí com havia anat tot plegat: després de la mort del seu primer marit i d’haver quedat vídua, la doctora Suñol havia conegut per casualitat en Ricard Santacana i havia començat a planificar la venjança per la mort del seu home. Ella havia decidit que en Santacana, com que era narcotraficant, començaria a vendre estupefaents a l’Eduard. Tard o d’hora el pare descobriria que son fill era drogoaddicte i seria el moment de començar amb la segona part del pla, meticulosament planificat. 

Quan en Ròmul ho descobrís, citaria en Santacana a l’obra que estaven construïnt a Burgarell. Alguns testimonis de la discussió explicarien a les autoritats el què en teoria passava i el mòbil del futur homicidi es convertiria el tràfic de dorgues. En realitat, aprofitant que en Terenci Quintana era jove i quan plegava de la feina, per guanyar-se una picosada extra, feia de camell a les ordres d’en Ricard Santacana, aquest li demanaria a en Terenci que llancés el cos d’en Ròmul des de dalt de tot de la grua, després de pujar-lo inconsicent i l’endemà faria veure que l’havia trobat sense vida, de sobte, i no en sabria res del succés. Seguidament ordenaria a en Quintana que incendiés l’institut del poble i procuraria que en Lluc Ardèvol no sortís quan sonés l’alarma. D’aquesta manera, el mòbil del narcotràfic continuaria intacte i mai sospitarien que ella estava al darrere de tots aquells successos. En Ricard, mentrestant, aprofitaria per ofegar la Pilar, penjar el seu cadàver per simular un suïcidi i, després d’escriure la nota, segrestaria l’Eduard. 

La Marina i en Toni abandonaren el lloc dels fets i es dirigiren a l’Hospital de Vilanivós de Mar amb la intenció de parlar amb la doctora Suñol i fer-la confessar. Malgrat tot, quan arribaren els explicaren que aquell dia no havia anat a treballar. El dia anterior havia demanat festa al director de l’hospital i aquest li havia concedit la seva petició. Per aquest motiu, la Marina tornà a la casa dels senyors Manyé ensems que en Toni regirava el despatx de la doctora Suñol per poder demostrar la seva culpabilitat. Tanmateix, no calgueren gaires esforços.

En arribar la sotsinspectora Adrover de bell nou a l’escena de l’últim crim, malgrat que trobà la doctora Suñol in fraganti, fou massa tard per salvar la vida de la Teresa Moragues. Mentre les autoritats havien estat parlant amb ella, la doctora Suñol s’havia amagat a la part de darrere de la casa i havia escoltat tota la conversa. En marxar la policia de la residència dels senyors Manyé ella havia aparegut poc després amb un revòlver carregat i disparà a boca de canó contra la senyora Moragues, que caigué a terra dessagnant. Morí minuts més tard. I la Marina descobrí la doctora Suñol netejant en la mesura que podia, l’escena de l’homicidi. 

—Doctora Suñol, no té cap possibilitat d’ensortir-se’n. Sap on pot ser en Ricard Santacana en aquests moments? No volem cap mort més i el jutge tindrà en compte la seva col·laboració si ens ho diu.

—No els ho penso explicar. Confesso la meva culpabilitat perquè no tinc més remei, però almenys, cap més membre de la família Manyé, inclòs el carallot de l’Onofre Coll, viurà per poder acusar-me ni acusar els meus còmplices. 

Amb aquelles paraules aconseguiren detenir en Ricard Santacana abans que l’Onofre fos assassinat per ell. En Terenci fou el qui menys condemna rebé si bé no fou fins als trenta anys que sortí de la garjola. Pel que fa a l’Onofre, com que Hisenda no aconseguí demostrar la seva implicació en el cas del blanqueig de capitals i estafa pel qual estava sent investigat, quedà absolt de tot delicte i, com que era el parent més proper de l’Eduard, l’adoptà com a fill fins que complí la majoria d’edat. L’Eduard Manyé havia aconseguit escapar-se del lloc on en Ricard el tenia segrestat i una vegada es resolgué tot, després d’explicar-li a l’Onofre l’última conversa que havia tingut amb el seu pare, s’internà voluntàriament en un centre de desintoxicació d’on sortí al cap de dos anys, completament net.

Però la pau semblava que duraria poc perquè dos dies més tard del casament de la Marina i l’Antoni, ocasió que aprofitarien per celebrar àdhuc la resolució del cas, un escombriarie descobriria el cadàver del Siset Queralbs, desquartitzat, als afores de La Pobla de Tinelles. Això, malgrat tot, seria una altra història.

UNA PRINCESA DE LLEGENDA

Benvolguts lectors,

Com que fa temps que no publico res, avui us porto un nou escrit meu, que inaugura un nou subapartat dins de NARRATIVA. Un microrelat que el passat mes de maig, concretament el 19, va obtenir el 3r PREMI al Concurs de Sant Jordi celebrat pel perfil oficial de Wattpad, dinamitzat pels ambaixadors de parla catalana d'aquesta plataforma d'escriptura, @WattpadAmixdelesLlenguesES.

El títol privisional era LA PRINCESA VALENTA, però he decidit canviar-lo per UNA PRINCESA DE LLEGENDA. Espero que us agradi. 

Ben cordialment,

Aarón De Balmar

EXPEDIENT 23651

 EXPEDIENT 23651

D’ençà de l’últim cop que Arnau Bonet havia investigat un cas d’homicidi, havien passat tres mesos. I els clients, a l’empresa d’investigació privada que havia refundat amb els seus amics Pere Solivella i Joan Macià, havien disminuït notablement. Així doncs, fart dels problemes econòmics que vivien ell i la seva família, reconsiderant la proposta que li havia fet el nou Major dels Mossos d’Esquadra Ferran Ramírez d’incorporar-lo al cos com a inspector a la divisió d’investigació criminal, l’havia trucat aquell dimecres 18 de juliol a les onze del matí per a comunicar-li que acceptava la seva oferta.

Pere Solivella i Joan Macià decidiren continuar amb l’empresa. Semblava que els tres amics ja no continuarien investigant plegats. Per aquest motiu, el nou inspector Arnau Bonet, de trenta tres anys celebrats el dia de Nadal de l’any anterior, al cap d’unes setmanes d’haver-se incorporat al seu nou treball i veient les aptituds dels sergents Eulàlia Esteve i Curial Amat, decidí que serien els seus dos homes de confiança i els nomenà sotsinspectora i sotsinspector respectivament.

Eulàlia Esteve i Curial Amat tenien trenta anys. Feia dos anys que estaven promesos tot i que la qui havia confessat els seus sentiments era l’Eulàlia i no en Curial, car en Curial era més aviat reservat, cautelós i metòdic. Era bastant pacient en la majoria dels casos, però quan no ho era s’enfadava força. Un xic despistat també, els seus únics dos punts forts eren ser una persona seriosa i de poques paraules. Cabells atzabeja força llargs i llisos, acostumava a portar gorra i ulleres fosques, com si fos un espia. No molt alt, però d’aspecte atlètic, l’Eulàlia l’havia considerat una persona atractiva des de la primera vegada en què patrullaren per Rambla Catalunya uns dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017.

El Major Ferran Ramírez havia encarregat a l’inspector Arnau Bonet, personalment, que s’encarregués d’organitzar l’escorta presidencial que protegiria el president d’Espanya en el seu camí cap al Palau de la Generalitat, puix que havien rebut una amenaça de bomba per a manllevar la vida del president espanyol durant el trajecte cap al lloc on es trobaria amb el president de Catalunya, per primera vegada, posterior al segon referèndum d’autodeterminació, autoritzat pel Govern d’Espanya aquest cop. Àdhuc, Arnau Bonet s’encarregaria d’investigar qui havia escrit la nota amenaçadora i d’arrestar-lo.

L’inspector Bonet delegà a Curial Amat la responsabilitat de realitzar els preparatius per a l’escorta, mentre ell i la sotsinspectora Eulàlia Esteve resolien l’enigma. L’autor del missatge havia treballat meticulosament per tal d’evitar deixar empremtes que l’incriminéssin; en altres paraules, havia utilitzat guants per a tocar el paper de la carta, plegar-lo, guardar-lo al sobre i enviar-la. Per aquest motiu, com que l’Eulàlia era filòloga i havia analitzat diversos missatges com aquell anteriorment, amb molt d’èxit, analitzaren el contingut i la cal·ligrafia. L’estil de redacció, elegant i poètica, feia que Joan Macià, l’amic d’Arnau Bonet, fos el principal sospitós.

Com que Arnau Bonet no volia veure al seu amic emmanillat, Eulàlia fou l’encarregada d’arrestar-lo i portar-lo a comissaria. A la sala, Curial Amat i Eulàlia Esteve interrogaven al detectiu Joan Macià, supervisats per l’inspector Bonet, el qual era darrere un metacrilat fosc en una sala del costat de la d’interrogatoris, escoltant la conversa.

Pel que descobriren els tres policies, Joan Macià s’havia autoinculpat per a protegir algú altre que movia els fils rere el decorat. Algú que havia enviat a en Joan, una missiva com la que tenien entre mans, amenaçant-lo que si no s’inculpava, assassinaria als seus dos únics fills i a la seva esposa, la dona que més havia estimat al món, segrestats en algun polígon antic, brut i abandonat de la Zona Franca. Petit però fortificat com per a amagar tres persones segrestades a plena llum del dia, en un carrer poc transitat de la ciutat comtal.

L’esposa de Joan Macià, Elisenda Olivella, era la fiscal del districte Sarrià - Sant Gervasi. Investigava una organització fundada per un polític barceloní no gaire més important que l’alcalde de la ciutat, encarregada de blanquejar diners opacs, aconseguits pel màxim responsable de l’empresa, a través de segrestos, xantatges, expropiacions il·lícites, tràfic de drogues i altres tipus de delictes penats per la llei. El seu nom era Lluís Florejachs i la major part de polítics catalans el temien; tant és així que estaven disposats a donar-li la presidència del Govern català per a que aturés allò que havia començat.

Per aquest motiu Florejachs havia organitzat un pla que, si triomfava, el faria catapultar a la presidència de l’Estat i convertir-se en un dels empresaris més rics i influents de tota Europa: consistia en fer despistar la policia catalana, enviant una carta anunciant que faria saltar pels aires el cotxe del president espanyol mentres ell, personalment, trucaria al president català fent-se passar pel president espanyol, per a dir-li que o dimitia del seu càrrec o liquidaria, un per un, cadascun dels membres de la seva família, que li entregués la presidència del govern, que ell ja s’encarregaria de proclamar la independència de Catalunya, però en realitat pactaria amb el president de l’Estat l’abolició de l’autogovern sine die. D’aquesta manera, aconseguiria el vist i plau del mandatari espanyol de ser el seu vicepresident i assoliria el poder de l’Estat enverinant-lo. Florejachs, aleshores, aboliria la constitució i controlaria l’exèrcit, format només pels membres de la seva organització i els soldats que considerés més manipulables per a que només els seus homes més fidels ostentéssin el poder i el protegissin de qualsevol possible atac contra la seva persona o algun membre de la seva família.

Bonet i els seus sequaços no sabien a què s’enfrontaven, però una cosa almenys sí que sabien del cert: que Joan Macià era innocent. Preguntaren, Arnau i Eulàlia, al seu company Curial, com tenia la preparació de l’escorta i aquest els anuncià que la tenia enllestida. Per tant, ja es podia centrar en ajudar-los a resoldre el cas de la carta amenaçadora.

— Macià, almenys ens podràs dir on s’amaga la carta que et va enviar aquell qui et va amenaçar, no? És per a tenir quelcom per on començar!— Digué Arnau, que havia entrat per a veure com estava el seu amic Joan—.

En sentir la veu del seu amic Arnau, per un moment Joan s’alegrà. Sabia que, si l’inspector Bonet investigava aquell succés, ell s’ensortiria i es podria reunir novament amb la seva família. Dubtà un moment però finalment li digué que la tenia guardada en un calaix de l’escriptori del seu despatx.

Curial Amat i Arnau Bonet anaren a casa de Joan Macià mentre Eulàlia Esteve es quedava a l’habitació custodiant el detingut. Però per desgràcia seva, algú se’ls havia avançat i la carta havia desaparegut, malgrat que la sala estava regirada completament. La científica, en arribar, analitzà les empremtes que el lladre havia deixat i descobriren que la fiscal Elisenda Olivella n’havia estat la responsable.

Mentre Curial tornava a la comissaria amb les proves que havien aconseguit, Arnau Bonet volgué anar a l’oficina de la fiscal Olivella per a descobrir quin mòbil tenia amb tots aquells esdeveniments. Descobrí els arxius de la investigació que tenia oberta sobre el polític Lluís Florejachs i tots els entramats delictius que havia planejat per a poder aconseguir ser la persona més influent de l’Estat Espanyol.

Es va fer passar per Florejachs per aconseguir parlar amb el seu banquer i descobrir en quin número de la Zona Franca hi tenia el magatzem on tenia retinguts l’esposa i els fills de Joan Macià. Apuntà la direcció en un paper: carrer de la Lletra B número 107. Tot seguit es despedí del banquer i penjà la trucada.

Informà a Curial Amat i a Eulàlia Esteve del que havia descobert i es dirigí amb el seu cotxe patrulla cap al lloc esmentat anteriorment. Arribà quan passaven cinc minuts de dos quarts de quatre de la tarda; el dispositiu policial estava preparat per a passar a l’acció quan arribés l’inspector Bonet.

— Curial i Eulàlia, cobriu-me quan digui tres i entri a l’edifici. La resta, espereu-vos a fora per a tenir rodejat en Florejachs si intenta fugir. Entesos?!— Ordenà Bonet, disposat a morir en acte de servei si ho requeria el pla que estava improvitzant—.

Però per sort, no calgué. Fou un èxit l’operació rescat de la fiscal Olivella i els seus fills. A més a més, l’inspector Bonet, amb l’ajuda del sotsinspector Amat, aconseguí capturar a Lluís Florejachs un cop aquest va haver disparat l’última bala que impactà contra una caixa plena d’ampolles de vi. Si una cosa no havia previst Lluís Florejachs era la seva mala punteria.

La confessió de Lluís Florejachs l’aconseguiren quan el seu advocat, present en l’interrogatori, l’aconsellà de fer-ho per a evitar que es passés tota una vida tancat en una cel·la i reduir al màxim la condemna.

Finalment, aquell primer cas com a inspector juntament amb els seus dos nous companys havia estat tot un èxit i celebrà una festa al seu xalet amb la seva esposa i els seus amics Pere Solivella i Joan Macià inclosos, els quals digueren a Arnau que els truqués si mai ho necessitava. Per fi havia acabat tot i esperava ansiós el següent misteri per a resoldre.

SAKURA

SAKURA

Era mitjan gener i estaven a punt de florir de nou els cirerers. La meva família feia temps que en tenia un en propietat, però malgrat tot em van fer anar a reservar lloc per a veure’l florir; era tradició reservar plaça per a copsar com, lentament, s’obrien els capolls de les flors de cirerer que embellirien, per un instant, aquell paisatge hivernal que tornaria a renéixer i faria brotar de bell nou l’amor.

Vaig llevar-me a les cinc, ben d’hora per a ser el primer en posar la tovallola amb els nostres noms brodats amb seda daurada i un estampat de crisantems, lliris i orquídies. Mes el fort vent que bufava aquella matinada i la pluja que havia començat a caure tot just en eixir de casa, em van fer arribar tard i un noia de la meva edat (setze per a fer-ne disset) ja ens havia pres el nostre cirerer…

Ens vam mirar durant uns segons: el seu esguard penetrant havia ferit la meva ànima a l’instant i no vaig ésser suficientment valent per a dir-li que aquell era el cirerer de la meva família i no se’l podia apropiar; en aquell precís instant van arribar els meus pares acompanyats pels avis, els cosins i els oncles i em preguntaren per què havia deixat que aquella noia s’apropiés del nostre arbre. No vaig respondre.

Ens vam asseure al costat de la seva família i vam començar a menjar les boletes d’arròs que l’àvia havia preparat per a celebrar l’arribada de la primavera. A les nou van començar a obrir-se les flors i, mentre els nostres pares sotjaven la fugaç i intensa escena, ella em va fer un senyal per a que m’apropés a ella.

Les nostres mirades van xocar de nou. Ella m’agraí el que havia fet abans per a ella i la seva família; em va explicar que ells també havien tingut un cirerer, però que en un incendi que va calcinar uns quants arbres del sud de la prefectura de Tòquio l’havien perdut al mateix temps que el seu avi morí i que era el primer any que havien decidit anar a veure florir els cirerers del nord.

Mentre acabava d’explicar-me allò i els primers pètals de les flors de cirerer començaven a caure, vaig acariciar els seus dits. Ella m’agafà de la cintura ensems apropava el seu rostre i tancava els ulls; vaig fer el mateix. Llavors, els seus llavis, humits i tendres van besar suaument els meus, humits i carnosos, instant en que la piuladissa dels aucells i els violins de la orquestra que començava a interpretar la cançó folklòrica Sakura, van ensucrar l’albada i encendre la guspira que ens havia fos en una sola tija i un sol tàlem, la nostra carn i el nostre esperit.

 

ARNAU BONET A ANDORRA

 ARNAU BONET A ANDORRA

 

Havien passat tres anys des del naixement d’Ausiàs Bonet, el primer fill del detectiu Arnau Bonet i la seva segona esposa, na Lorena Collbató, els quals havien tornat a ser pares; eixe cop de bessonada: n’Alba, una nena de cabells pèl-rojos com sa mare, i n’Artur de cabells castany foscos com son pare… El matrimoni havia venut la casa d’Elx i ara vivien a Palma per a ser a prop dels pares de la senyora Bonet, doncs necessitaven la seva atenció perquè progressivament havien perdut visió i ja no podien realitzar les tasques domèstiques que havien fet durant els anys de la primera joventut de la seva filla. 

 

Arnau havia refundat la seva empresa d’investigació privada reincorporant als seus amics Joan Macià i Pere Solivella que, per problemes econòmics, havien tancat el seu negoci i s’havien quedat a l’atur; amb visió de futur, preveient que continuarien en alça les seves finances, decidí d’obrir dues filials: la de Barcelona seria regentada per Macià i la de València per Solivella; d’aquesta manera ampliaria la zona d’investigació i ocuparia la totalitat dels Països Catalans, essent-ne ell el líder. 

 

Mesos més tard, una nit d’estiu que havia decidit passar amb la seva esposa al jardí de casa observant com la lluna coronava el cel, rebé la visita d’un empresari andorrà que els volia contractar perquè havien passat quaranta vuit hores de la desaparició de la seva filla de catorze anys i havia rebut un missatge demanant que pagués els mil euros del rescat si la volia tornar a veure viva ja que si no l’assassinarien. 

 

Segons els explicà, la nota l’havia descobert aquell matí a la taula del seu despatx i, en preguntar-li a la seva secretària qui li havia donat, ella li havia contestat que l’individu que havia deixat la carta era un jove de trenta anys, cabells rossos i ulls blaus, d’aspecte atlètic que tenia accent alemany; l’home havia estat treballador de la seva fàbrica i havia estat acomiadat l’any anterior perquè havien descobert que els robava part dels guanys i traficava amb la màfia espanyola amagant en l’interior de les caixes, lots de cicuta i cianur per a que aquests poguessin cometre els homicidis que causaven als jugadors i altres clients que tenien deutes amb ells. 

 

El senyor Bonet, que sospità d’eixe noi, va voler saber si sabia a on vivia però l’empresari ho negà rotundament; a l’expedient laboral no sortia però de delictes n’havia comès un munt i els aconsellà de parlar amb l’intendent de la policia andorrana, el senyor Àlex Benítez, que també investigava el segrest. 

 

L’intendent Benítez feia dos mesos que havia assolit el càrrec anhelat feia anys; el 31 de desembre de l’any anterior havia complert els trenta i s’havia casat amb la seva nòvia Alsàcia Samsó… Tenia els cabells a rínxols atzabeja i els ulls castanys; ni alt ni prim, ni baix ni gras, força atractiu, havia conegut a Arnau feia dos anys i s’havien fet amics, col·laborant en alguns misteris que investigaven sempre i quan algun dels dos necessités l’ajuda de l’altre. 

 

El trucà durant l’esmorzar del matí següent i decidiren de reunir-se a la capital del principat, a les vuit d’aquella tarda per a parlar sobre el cas. Arnau va fer les maletes i desprès de dinar agafà un avió cap a Barcelona i un helicòpter cap a Andorra la Vella… 

 

Però el que havia de ser un retrobament, acabà essent l’inici d’un nou homicidi per a resoldre’l plegats, doncs les autoritats andorranes havien descobert el cadàver de la filla de l’empresari, llançat entre els matolls prop de la carretera principal i hagueren de deixar el cafè per a més tard per a reunir-se amb la científica. 

 

El forense, quan arribaren, ja era allí fent l’autòpsia i determinà que havia estat apunyalada per darrere; per les petjades que hi havia a prop del cos de la noia, Benítez deduí que s’havia escapat d’on la tenien retinguda i els segrestadors l’havien mort per sorpresa. 

 

El jove policia ordenà als seus subordinats que acordonessin la zona i cerquessin l’arma homicida mentre ell i Arnau començaven a interrogar els testimonis. Al cap d’uns minuts, un agent trobà la dalla amb la qual l’assassí l’havia occit; les empremtes que trobaren coincidiren amb les de son pare, el client que havia contractat a Arnau, i Àlex demanà una ordre per a escorcollar la seva oficina. 

 

Arnau entrà al seu correu i hi descobrí els missatges que la seva filla li havia enviat amb el que havia descobert sobre el treballador alemany però tal i com pogueren copsar en les seves respostes, al contrari del que li havia dit la nit anterior, l’alemany i l’empresari treballaven colze a colze en el narcotràfic perquè el pare de la víctima el defensava fervorosament i confiava en ell… 

 

A més a més l’alemany s’encarregava del blanqueig dels diners que obtenien dels negocis opacs i, segons afirmava un cambrer, els dos s’havien reunit feia unes setmanes per a fer els preparatius de l’homicidi de la filla de l’empresari i evitar ser descoberts per les autoritats andorranes. 

 

Àlex, que sospitava que la noia no era filla de l’empresari i que aquest suplantava l’identitat d’un altre, rebuscà pels pantalons de la víctima fins que trobà el que cercava: al passaport de l'adolescent hi descobrí el seu nom i el de sa mare però el de son pare no; mare i filla es deien igual… Jèssica Canigó, la qual cosa significava que sa mare havia enviat aquells correus. 

 

Buscà a la base de dades si tenia antecedents; no en tenia però sí que obtingué la direcció de la seva residència: eixí amb Arnau cap a Engordany —el lloc natal de l’intendent— deixant la resta d’interrogatoris per a més avant, doncs era urgent de posar-la en un lloc segur perquè el culpable, si a hores d’ara ho havia descobert, tornaria a actuar assassinant la mare de la víctima. 

 

Arribaren al cap de mitja hora i trobaren la porta de casa seva oberta; el pany no estava forçat però els mobles estaven regirats. Trobaren el cos mort de la senyora Canigó al terra del menjador. 

 

Quan arribà el forense i acabà de realitzar l’autòpsia al cadàver, eixe determinà l’hora i la causa de la mort: entre les deu i dos quarts d’una de la nit algú l’havia estrangulat amb una corda i l’havia apunyalat per darrere, la qual cosa va fer pensar a Arnau que es tractava de la signatura de l’homicida i que era una assassí en sèrie. 

 

El detectiu Bonet demanà al doctor si havia descobert alguna cosa més de la primera víctima i aquest li corroborà les seves sospites quan contestà afirmativament: 

 

—Em temo que sí i és important que ho sàpiga!—. Exclamà el cirurgià.—: La causa de la mort fou errònia; li havia disparat un tret i molt em temo que l’apunyalament per darrere és la pista que deixa. 

 

—Moltes gràcies doctor!—. Exclamà Arnau.—: Ara sabem que és la mateixa persona… Però qui vol mal a les Canigó?—. Es preguntà en veu baixa. 

 

Isqueren del menjador i Àlex pujà al segon pis; a l’estudi trobà l’ordinador portàtil encès i una pàgina web de cites amb el xat obert… L’intendent ordenà a la científica que se l’emportés per a cercar empremtes i saber quins contactes de la dona eren els més freqüents d’aquesta per a xatejar. 

 

El qui liderava el rànquing era l’alemany! Li havia dit en certa ocasió que son espòs estava mort i que anhelava trobar una nova parella per a conviure. Descobriren també que l’espòs del mort de la víctima era l’empresari del qual l’assassí s’havia fet passar i que estaven divorciats però que ella continuava treballant a la seva empresa: la mateixa que havia contractat el narcotraficant alemany! 

 

Arnau rebé la telefonada d’un número ocult i l’agafà. La veu era d’home jove i l’identificà: es tractava, sens dubte, del seu client que, segons l’informava, tenia en mans a Lorena i l’amenaçava d’occir-la si no parava la investigació en penjar; quan ho va fer demanà a Àlex des d’on s’havia produït i descobriren la població: Escaldes, i una direcció… Un magatzem que, segons l’informà el seu amic, havia estat abandonat quatre anys enrere. 

 

Enviaren un grup d’agents cap allí i hi descobriren el cos sense vida de l’home que s’havia fet passar per l’empresari; el cotxe que hi havia a fora tenia la matrícula alemanya i el cirurgià, en fer-li l’autòpsia, determinà estrangulament amb les mans —produït durant una baralla— i apunyalament per darrere com les anteriors morts. 

 

Les empremtes que trobaren coincidiren amb les d’un mafiós i homicida en sèrie alemany que estava cercat per les autoritats del seu país per haver comès deu crims que seguien tots un mateix patró: assassinava familiars i persones relacionades amb eixos familiars i els occia de la mateixa manera… La seva signatura era l’apunyalament per l’esquena desprès d’estrangular-los o disparar-los. 

 

Se sentiren passes i el criminal entrà a la nau industrial essent arrestat immediatament per la policia andorrana; a comissaria confessà la seva culpabilitat contestant a les preguntes que Arnau i Àlex li feien per torns: ara un, ara l’altre; desprès l’un, desprès l’altre i així successivament. 

 

—Desprès de cometre el desè homicidi a Berlín em vaig amagar al vostre país. Vaig demanar feina al marit de la senyora Canigó però no me la donà perquè descobrí la meva identitat; em vaig canviar el nom desprès de matar-lo i vaig obrir-me un compte a la pàgina web de cites que les Canigó usaven. 

 

»Vaig posar-me en contacte amb la senyora Canigó fins que descobrí qui era jo realment i, per evitar ser descobert, vaig contractar a un sicari per a que es fes passar per l’empresari occit per mi per a segrestar la seva filla si no em donava els mil euros com a fiança per prometre’m que no els ho contaria. No ho va fer i vaig ordenar-li occir-la. 

 

»Al cap d’uns dies vaig posar-me en contacte amb el sicari i vaig demanar que, fent-se passar pel pare de la víctima, contractés a Arnau i investigués el segrest de na Jèssica per evitar que sospitessin de nosaltres sabent que els bòfies ens cercaven. 

 

»Va venir vostè aquí i mentre era al bar amb el seu amic, vaig apunyalar per darrere a na Jèssica, un cop ja morta de feia uns dies, vaig deixar el seu cos a prop de la carretera principal, em vaig posar les seves botes i vaig fer les petjades per simular que la noia s’havia escapat i el segrestador l’havia occit. 

 

»Vaig tornar-me a posar en contacte amb la mare a través del perfil del sicari i un cop vaig obtenir l’adreça, vaig anar-hi i la vaig estrangular i apunyalar. El sicari em va dir que ho volia explicar tot a la policia i per evitar ser jo descobert, vaig dur-lo a la fàbrica, on vostès l’han trobat mort, per a matar-lo. Ens vam discutir, vaig estrangular-lo amb les mans i vaig apunyalar-lo també. Aquí tenen les proves. 

 

Els mostrà el revòlver amb què el sicari havia occit a la noia de catorze anys, la nota que havia escrit per simular el segrest i els dos matxets utilitzar per a signar les dues darreres morts… Fou extradit a Alemanya on fou jutjat i condemnat; les proves també foren enviades cap allí. 

 

Àlex Benítez i Arnau Bonet s’abraçaren a l’heliport i el detectiu pujà a l’helicòpter que el duria de retorn a Mallorca on la seva família l’esperava per a celebrar la gesta… Però la trucada de Pere Solivella li capgirà els plans i eixe cop hagué de viatjar a Barcelona per a resoldre un nou robatori; un nou cas començava pels tres amics!

 

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

 

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, doncs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros. Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, en una masia perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria. Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta. Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap amb una tuberia d’aigua, occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la. Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era. Escorcollant el seu dormitori, Lorena i Arnau, trobaren un bitllet d’avió partit en pedaços a la paperera. A on era a hores d’ara?

Cercant al seu compte bancari, copsaren que havia fet un pagament per a obtenir un bitllet de tren a Marsella i un altre de vaixell a El Caire, on pretenia, segons els últims missatges que aquesta havia enviat, reunir-se amb els seus contactes del grup delinqüent per a vendre tot el botí del qual n’obtindria els diners que necessitava per a poder-se retirar.

Aquella nit, desprès de sopar, s’assegueren a la sala d’estar cadascú amb la seva tassa de cafè i un llibre. Era lluna nova i plovia a fora del casalot; els llamps il·luminaven de tant en tant l’arbreda i les gotes de pluja feien tremolar els vidres cada cop que xocaven contra els vells finestrals de la mansió Sanz.

El senyor Bonet veié algú, en la penombra de l’exterior, que rondava la casa cercant quelcom que havia perdut; un tro caigué i de cop marxà el llum de la gran habitació. Se sentiren passes al passadís i un crit ofegat d’auxili. Quan tornà l’electricitat, Martin McQueen entrà ràpidament a la sala i demanà ajuda. Arnau intervingué aleshores:

—Senyor McQueen, si no m’equivoco, vostè no era amb nosaltres desprès de sopar. Cert?—. Preguntà Bonet.— A qui han mort ara?

—Era a la meva habitació llegint el diari. He escoltat els crits i he baixat les escales per saber qui era el qui cridava… He descobert el cadàver d’Andreu Sanz i he vingut a avisar-lo.

Isqueren els dos acompanyats per Lorena; la resta marxà als seus dormitoris esperant l’interrogatori de la policia. Encara no havia eixit el sol quan el forense tingué els resultats de l’autòpsia: eixe cop havia estat enverinament… Trobaren un flascó de cicuta a l’habitació de McQueen i aquest havia desaparegut miraculosament de la residència dels Sanz.

Passaren setmanes fins que Arnau i Lorena descobriren el seu cadàver: Martin havia estat degollat prop del riu; semblava un suicidi en aparença però Arnau intuí que es tractava del tercer crim. Qui li volia incriminar els homicidis? Qui estava al darrere de tot allò? Quan cometria un error per a enxampar-lo? I la dona? Era realment culpable o era algú altre que havia comprat els bitllets amb la seva targeta de crèdit?

Si el robatori de les joies i els tres crims estaven relacionats, per força havia de ser o l’esposa d’Andreu o Sebastià, el seu germà. La muller del jove Andreu havia marxat, per tant, Arnau decidí que el més assenyat era parar-li una trampa al culpable del cas: Arnau demanà a la seva dona prestades les arracades que duia posades.

Esperaren que es fes fosc per a actuar… Lorena posà les perles a sobre la taula del menjador i aquella nit, quan tots es retiraren als dormitoris desprès de sopar, s’amagà amb Arnau darrere una de les prestatgeries on hi havia, guardats en filera, els llibres de la senyora Sanz.

Per sorpresa dels dos, algú entrà per la finestra i encengué una làmpada per a veure-s’hi i poder agafar-les. El lladre era, sens dubte, el client que els havia contractat, la “mater familias” del llinatge Sanz.

L’arrestaren i els ho confessà tot:

—Vivia, junt al meu home, problemes econòmics… Ho vàrem planejar tot per a fer front a la crisi econòmica que ens havia conquerit: vaig contractar-los per simular que em robaven les joies de la caixa forta; l’assegurança no s’ho empassà i vaig demanar a la meva jove de recrear una baralla i se les emportés desprès de matar-me.— Digué la senyora Sanz.— Evidentment les bales eren de fogueig i per tant no m’occiren. A més a més, ella les necessitava per a vendre-les a la màfia i retirar-se.

»Jo em vaig amagar al bosc un cop la científica em va fer l’autòpsia i per evitar que semblés sospitosa ella, prèviament, abans de simular la primera mort, vaig agafar el revòlver de Martin per a incriminar el policia i, d’aquesta manera, amb els guants que li vaig prestar, semblés que ell estava al darrere de tot allò.

»Fa dues setmanes, Martin descobrí els meus plans sabent que jo era viva. Sospità de mi quan vaig occir a Andreu, el meu fill, que volia part del botí de la seva esposa la qual, negant-se a donar-li’n la meitat, em demanà que el matés.

»McQueen ho va voler explicar tot i, per evitar que ens descobrissin, vaig degollar-lo amb el ganivet que havia utilitzat durant el sopar per fer que fos un suicidi; aquí tenen les proves.

I els mostrà el ganivet, el revòlver i els guants que l’incriminaven.

Fou emmanillada i entregada a les autoritats; la seva jove fou acusada de ser la seva còmplice i les dues dones foren engarjolades en un centre dels afores de València. Ja havia acabat tot i Arnau i Lorena passaren la lluna de mel a Menorca esperant el naixement del seu primer fill.