LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

 

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, doncs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros. Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, en una masia perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria. Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta. Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap amb una tuberia d’aigua, occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la. Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era. Escorcollant el seu dormitori, Lorena i Arnau, trobaren un bitllet d’avió partit en pedaços a la paperera. A on era a hores d’ara?

Cercant al seu compte bancari, copsaren que havia fet un pagament per a obtenir un bitllet de tren a Marsella i un altre de vaixell a El Caire, on pretenia, segons els últims missatges que aquesta havia enviat, reunir-se amb els seus contactes del grup delinqüent per a vendre tot el botí del qual n’obtindria els diners que necessitava per a poder-se retirar.

Aquella nit, desprès de sopar, s’assegueren a la sala d’estar cadascú amb la seva tassa de cafè i un llibre. Era lluna nova i plovia a fora del casalot; els llamps il·luminaven de tant en tant l’arbreda i les gotes de pluja feien tremolar els vidres cada cop que xocaven contra els vells finestrals de la mansió Sanz.

El senyor Bonet veié algú, en la penombra de l’exterior, que rondava la casa cercant quelcom que havia perdut; un tro caigué i de cop marxà el llum de la gran habitació. Se sentiren passes al passadís i un crit ofegat d’auxili. Quan tornà l’electricitat, Martin McQueen entrà ràpidament a la sala i demanà ajuda. Arnau intervingué aleshores:

—Senyor McQueen, si no m’equivoco, vostè no era amb nosaltres desprès de sopar. Cert?—. Preguntà Bonet.— A qui han mort ara?

—Era a la meva habitació llegint el diari. He escoltat els crits i he baixat les escales per saber qui era el qui cridava… He descobert el cadàver d’Andreu Sanz i he vingut a avisar-lo.

Isqueren els dos acompanyats per Lorena; la resta marxà als seus dormitoris esperant l’interrogatori de la policia. Encara no havia eixit el sol quan el forense tingué els resultats de l’autòpsia: eixe cop havia estat enverinament… Trobaren un flascó de cicuta a l’habitació de McQueen i aquest havia desaparegut miraculosament de la residència dels Sanz.

Passaren setmanes fins que Arnau i Lorena descobriren el seu cadàver: Martin havia estat degollat prop del riu; semblava un suicidi en aparença però Arnau intuí que es tractava del tercer crim. Qui li volia incriminar els homicidis? Qui estava al darrere de tot allò? Quan cometria un error per a enxampar-lo? I la dona? Era realment culpable o era algú altre que havia comprat els bitllets amb la seva targeta de crèdit?

Si el robatori de les joies i els tres crims estaven relacionats, per força havia de ser o l’esposa d’Andreu o Sebastià, el seu germà. La muller del jove Andreu havia marxat, per tant, Arnau decidí que el més assenyat era parar-li una trampa al culpable del cas: Arnau demanà a la seva dona prestades les arracades que duia posades.

Esperaren que es fes fosc per a actuar… Lorena posà les perles a sobre la taula del menjador i aquella nit, quan tots es retiraren als dormitoris desprès de sopar, s’amagà amb Arnau darrere una de les prestatgeries on hi havia, guardats en filera, els llibres de la senyora Sanz.

Per sorpresa dels dos, algú entrà per la finestra i encengué una làmpada per a veure-s’hi i poder agafar-les. El lladre era, sens dubte, el client que els havia contractat, la “mater familias” del llinatge Sanz.

L’arrestaren i els ho confessà tot:

—Vivia, junt al meu home, problemes econòmics… Ho vàrem planejar tot per a fer front a la crisi econòmica que ens havia conquerit: vaig contractar-los per simular que em robaven les joies de la caixa forta; l’assegurança no s’ho empassà i vaig demanar a la meva jove de recrear una baralla i se les emportés desprès de matar-me.— Digué la senyora Sanz.— Evidentment les bales eren de fogueig i per tant no m’occiren. A més a més, ella les necessitava per a vendre-les a la màfia i retirar-se.

»Jo em vaig amagar al bosc un cop la científica em va fer l’autòpsia i per evitar que semblés sospitosa ella, prèviament, abans de simular la primera mort, vaig agafar el revòlver de Martin per a incriminar el policia i, d’aquesta manera, amb els guants que li vaig prestar, semblés que ell estava al darrere de tot allò.

»Fa dues setmanes, Martin descobrí els meus plans sabent que jo era viva. Sospità de mi quan vaig occir a Andreu, el meu fill, que volia part del botí de la seva esposa la qual, negant-se a donar-li’n la meitat, em demanà que el matés.

»McQueen ho va voler explicar tot i, per evitar que ens descobrissin, vaig degollar-lo amb el ganivet que havia utilitzat durant el sopar per fer que fos un suicidi; aquí tenen les proves.

I els mostrà el ganivet, el revòlver i els guants que l’incriminaven.

Fou emmanillada i entregada a les autoritats; la seva jove fou acusada de ser la seva còmplice i les dues dones foren engarjolades en un centre dels afores de València. Ja havia acabat tot i Arnau i Lorena passaren la lluna de mel a Menorca esperant el naixement del seu primer fill.

UN ARC DE COLORS VIUS NIMBA EL SEU CAP

Aquest poema que trobaran a continuació va ser guardonat amb la Flor Natural als XXXIX Jocs Florals de Lliçà de Vall el passat mes de maig de 2021. Espero que els agradi.

 UN ARC DE COLORS VIUS NIMBA EL SEU CAP

Un arc de colors vius nimba el seu cap
Per a entendrir lo seu esguard diví
I despertar ma flama amb son verí
Encara que lo vostre cor no ho sap.
Car vós heu estat, pel Sol, eclipsada;
Els estels que l'envolten, llargues nits,
Han estat, pels seus llargs cabells, ferits,
En aquest capvespre, abans de l'albada.

He eixit de casa i he creuat el pont
Que a la matinada, amb les vostres mans,
Heu construït, un cop morts los mundans,
Amors que rajaven de nostra font.
Les onades impregnaven amb sal,
Sa cara i pansien les seves roses;
Per Venus havien estat formoses,
Mes ara eren esclaves d'aquest mal.

S'herba havia estat occida pel gebre,
La llum de sos ulls s'havia apagat,
Un cop mon honor fou per mi segat,
Sequaç dels desigs carnals de la febre!
Los seus rius d'amor s’han escorregut
En veure impregnada la meva pell
De resina adúltera, com un vell,
Inundat de tristesa, decebut.

Al cel he vist un estel lluminós,
Era Fortuna, que m'acaronava,
I amb la seva veu, de nou, m'animava
A declarar-me davant lo seu cos...
Com els mots que cantava, serafina,
Era la seva gaia cabellera:
Com ses flors, gestada a la primavera,
En una santificada petxina.

Eixida dels somnis semblàveu vós:
M'excitaven sos ulls i sa bellesa
I els crisantems de la meva deessa
Que en les pomes del cel s'havien fos.
De nit, entre barques, sou el meu far,
De dia, la flaire d'un nou cafè,
Embriagant mon esperit serè
Que cerca noves maneres d'amar.

Vall poblada: sou pregona i callada,
Filla de la fúlgida Hera i de Zeus,
Poema anhelat per milers d'Orfeus,
Creant odes per a vós cada tarda.

NOVETATS LITERÀRIES (SETEMBRE 2021)

 NOVETATS LITERÀRIES (SETEMBRE 2021)

Amb el nou curs escolar a la cantonada, el començament del nou curs polític i La Lliga de futbol ja començada, ara és el torn de la literatura, que aquest mes de setembre està ple de novetats.

Traduccions de l'anglès al català com A FOC LENT, de Paula Hawkins, editada per Columna, LOS VENCEJOS de Fernando Aramburu, l'autor de PÀTRIA o novel·les de denominació d'origen catalana com LA VIDA AUTÈNTICA, de Montse Barderi, editada també per Columna o SOLA, de la guanyadora del Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions l'any 2019 amb el recull CAVALCAREM TOTA LA NIT o, el que és el mateix, de Carlota Gurt, editada per Proa.

Evidentment, n'hi ha d'altres, però aquestes són les més destacades.

LLIBERT

 

LLIBERT, de Gemma Brió, és una obra teatral de dos actes que tracta un tema tan dur com és el de la mort d’un nadó al cap de dues setmanes de néixer. Està ambientada en l’actualitat, un drama que s’inspira en els clàssics… Bé; més que un drama, ho podríem considerar una tragèdia tenint en compte l'argument de la obra. Mentre que la posada en escena la podríem qualificar de “millorable”, doncs hi canviaria alguns aspectes que detallaré a continuació, el text escrit trenca amb la tradició dramatúrgica coneguda fins al moment i combina diàleg principalment, amb cançons bastant conegudes pel públic com What a wonderful world de Louis Armstrong per a posar algun exemple: està a mig camí entre un musical de Broadway contemporani i Mar i Cel d’Àngel Guimerà.

L’adaptació escenogràfica de l’obra es nota que està pensada per a un públic contemporani, que no està acostumat al teatre clàssic tal i com el coneixem. M’ha semblat més aviat per a ser representada davant d’un públic adolescent, en un institut de secundària… Per a ser representada pels actors de la Diputació de Barcelona, que van d’escola en escola oferint muntatges teatrals que els facin reflexionar amb un debat posterior a l’obra que han vist. Conseqüentment, els aspectes a millorar serien l'escenificació (la situaria en un escenari convencional), el nombre d’actors (no pot ésser que siguin tan sols tres actrius i que una faci el paper de principal, l’altre de tots els secundaris, perquè és evident que l’Etna, quan canvia de paper, despista a l’observador i no sap que està succeïnt en aquell moment) i, per últim, que hi hagi una sola cantant en tota l’obra: a ÈDIP REI, per exemple, hi ha un cor que canta tot el repertori i la resta dels actors tenen cadascú un paper determinat. 

M’agradaria destacar el vocabulari usat, tan al text escrit com en la posada en escena… S’entén que sigui col·loquial car el gènere teatral és, sens dubte, un gènere literari que mostra la vida quotidiana d’algú i, per tant, el dramaturg té la llicència d’utilitzar mots d’ús col·loquial si s’escau, mes el que no em convenç és que s’utilitzin paraules malsonants típiques del llenguatge castellà traduïdes al català literalment, en comptes d’utilitzar insults catalans poc coneguts que tenen el mateix significat i el mateix to despectiu, com per exemple carallot, tros de quòniam, etc. I a més a més, que les sentències hi hagi inclosos barbarismes del castellà com lo correcte en comptes de el correcte, follar en comptes de cardar o desflorar, etc. Quedaria igual de col·loquial, però almenys seria més poètic i tradicional que vulgar i quotidià. 

Tot i això, està plena de sentiment i et mostra una realitat que ens podria succeir a nosaltres mateixos en qualsevol moment; per sort, enguany s’ha legalitzat l’eutanàsia i ara es pot provocar la mort, però l’any en què es va escriure, l’eutanàsia era il·legal i et mostra el patiment d’una mare quan vol una mort digna pel seu nadó amb paràlisi cerebral però no ho pot fer puix que la llei no ho permet. 

Finalment, tan l’escenificació de LLIBERT, com el text escrit m’han semblat una molt bona manera de mostrar al públic una realitat tan dura com la de perdre un fill i una bona manera d’introduir el debat de la mort digna dins la societat actual. En part, gràcies a LLIBERT, pot ser som on som i hem aconseguit ser el cinquè país en regular l’eutanàsia, però és evident que ens falta molt camí per a recórrer i calen més obres com aquesta per a que bona part de la població mundial que hi està en contra, reflexioni i s’uneixi (o almenys tingui en compte) a la resta de ciutadans que sí la volen i feia temps que la reclamaven… Perquè, per què, fins l’any 2021, als gats i la resta dels animals se’ls podia aplicar la mort digna i als humans no? No representa que tots tenim els mateixos drets i deures i estem en igualtat de condicions?

 

UN ESTIU AMB L'ANNA

 

Títol: UN ESTIU AMB L'ANNA

Autor/a: Núria Pradas

Editor/a: Gemma Lienas

Editorial: Cruïlla Edicions

Col·lecció: Gran Angular

ISBN: 9788482860954

1ª Edició: 1996 

Llengua original: Català

Resum:

És un llibre adreçat al públic juvenil, publicat l'any 1996, reeditat per 17a vegada l'any 2013. 

Narra l'estiu d'un noi de 17 anys, el qual viu amb sa mare perquè son pare ha marxat ja fa 5 anys als Estats Units. La considera una pesada i no vol passar el mes de juliol amb ella tot i que al final no té més remei que compartir-lo i viure el primer mes d'estiu amb ella en una casa de pescadors que ha llogat a Sant Pol.

Allà coneixerà l'Anna, una noia de la seva edat que li canviarà la vida completament i el farà madurar, acceptant tal com són i estimant les persones que l'envolten, aprenent àdhuc que la vida no tot és flors i violes i la felicitat és compartir la vida amb els que un aprecia.

Valoració: Un llibre molt ben escrit que atrapa el lector i el deixa amb l'ai al cor fins al final. Pels temes que tracta i com els tracta, li poso un 10 sobre 10.

POESIA PER ENCÀRREC

 Menú:

• Poesia a l'estil trobadoresc (a l'estil d'Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Pere Salvatge, etc).
• Sonet
• Haiku
• Romanç
• Oda
• Etc.

El que es demana al client:

S'accepten encàrrecs sempre que no sigui amb una data límit curta (d'avui per a demà o per d'aquí a una setmana) però tampoc molt llarga (per d'aquí 3 anys). 

Al formulari cal destacar el nom a qui va dirigit el poema, l'edat, el tipus de poema que es vol, el dia d'entrega, el correu (postal o electrònic), etc.

NOMÉS COMANDES PER FORMULARI DE CONTACTE.

Horari:

• De dilluns a divendres: de 08:00 a 17:00

• Dissabtes i diumenges: de 08:00 a 16:00
• Festius: 1 i 21 de març, 23 i 25 d'abril, 1 de maig, 11 de setembre, 9 d'octubre, 22 de desembre al 7 de gener.

Per a més informació contactin al següent correu electrònic: 

oceadeliteratura@gmail.com

 

 

 

EL CAS ANDREU

EL CAS ANDREU

—Arnau, Joan és aquí per parlar amb tu. Què estàs fent?—. Preguntà la senyora Bonet al seu marit que era a l’habitació jugant amb la seva filla.—: Li dic que entri i s’esperi a la sala d’estar?

—Sí. Ara baixo; abans he d’arreglar-me.—. Digué el senyor Bonet.—: Prepara-li un plat de galetes i una tassa de te!—. Ordenà a la seva esposa.

Cinc minuts més tard Arnau ja era a baix saludant al seu amic i preguntant-li què estava fent a casa seva… La resposta de Joan fou breu però concisa, detallada amb tots els ets i uts de la qüestió: havien atemptat, per segon cop en un mes, contra el president de la Generalitat Valenciana mentre tornava, amb el cotxe de la presidència, d’una reunió amb els sindicalistes anarquistes que s’havien declarat en vaga de fam per aconseguir una millora del salari mínim i un increment de les pensions; els havien contractat perquè esbrinéssin qui estava al darrere de tot allò, malgrat els interessos de bona part de les Corts, que anhelaven la seva dimissió.

Arnau i Joan acordaren que es reunirien al matí següent amb el cap de govern per a obtenir una llista amb els noms dels principals opositors i fer unes quantes preguntes rutinàries al client, però quan Joan sigué a fora, el senyor Bonet rebé una trucada que li capgirà els plans i va haver d’actuar ràpidament: la muller del president havia trobat el seu cadàver a la biblioteca del palau presidencial i havia estat detinguda per la policia com a principal sospitosa, doncs era l’única que es trobava a l’escena del crim quan succeí l’homicidi. El detectiu Bonet eixí de casa amb el seu BMW i es dirigí a comissaria per a demanar explicacions al líder del cas.

La persona que dirigia la investigació era una dona esvelta, de cabells rossos i ulls blaus, d’orígen balear que es deia Lorena Collbató i devia tenir aproximadament uns trenta anys… Ocupava la plaça que Arnau havia deixat bacant feia unes setmanes essent la mà dreta d’aquell comissari un xic estúpid que l’havia descendit de categoria per un error no gaire important que havia comès durant el cas Beloki.

La sotsinspectora Collbató, en veure’l entrar al seu despatx, va fer com si res i seguí analitzant els informes del forense, que ja havia fet l’autòpsia i havia dictaminat l’hora i la causa de la mort: entre la una i les cinc de la tarda algú havia entrat a la biblioteca i l’havia escanyat amb una corda mentre aquest bevia una ampolla de vi i menjava unes olives mirant la televisió.

La científica havia trobat les empremtes dactilars de la seva esposa i, per aquest motiu, la sotsinspectora Collbató l’havia arrestat sense pensar-s’ho dos cops; ara redactava al seu despatx les conclusions que entregaria al jutge instructor per a tancar el cas oficialment.

—Vinc a felicitar-la, sotsinspectora, per la seva tasca… M’ha deixat realment estupefacte!—. Exclamà hirònicament el senyor Bonet.—: Però, si em permet, en tres dies demostraré que s’equivoca i que el culpable és un altre.— afegí Arnau que penjà el seu abric al penja-roba del seu antic despatx mentre la reptava.—: Vol acceptar el meu repte?

—D’acord! Accepte el repte… Si en tres dies no ha demostrat la innocència de l’acusada, tancaré el cas i vostè haurà de dir públicament que és un fracassat i haurà d’abandonar la seva tasca com a detectiu privat!—. Va dir Lorena, mofant-se del seu adversari no gensmenys important que ella.—: M’ha escoltat? Ha escoltat el que li acabe de dir?—. Preguntà la sotsinspectora Collbató.

El temps transcorria amb pas ferm; cada minut comptava, així que Arnau, sense despedir-se de la noia que ocupava la seva antiga cadira, marxà cap a la seva oficina per a anunciar als seus socis el que havia promès i posar-se tots tres en marxa per a resoldre’l en el temps acordat.

Demanaren al jutge un permís per a visitar a la reclusa al centre on estava internada preventivament però malgrat ser amic d’Arnau, per pressions del comissari, no l’aconseguiren; així doncs, davant la negativa per part del president del tribunal que la jutjaria, decidiren en primera instància d’anar a l’escena de l’homicidi on la policia cercava la corda.

En arribar a la mansió, varen veure al majordom que netejava el vehicle que normalment usava el president per anar a la feina. Ordenaren al criat que aturés el que estava fent i demanaren al senyor que obrís el cotxe per a mirar l’interior d’aquest i comprovar si el criminal havia deixat les empremtes allí i, si realment l’havien mort a la biblioteca o no.

Joan Macià descobrí un rierol de sang que regalimava pel seient del darrere. Desprès d’avisar Arnau Bonet i Pere Solivella, els tres copsaren l’arma homicida verdadera… Era un revòlver que els de balística, en fer les proves pertinents, descobriren el calibre de la pistola i les empremtes: feia cinc mil·límetres i mig i pertanyia al germà de la víctima, un home; un coronel ja retirat que blanquejava els diners que el govern presidit pel mort utilitzava per a finalitats il·legals i trames de corrupció que esquitxaven de ple al poder judicial mateix… A la cúpula del poder judicial espanyol.

Però per sorpresa d’Arnau i els seus amics, quan l’anaren a visitar aquella tarda, descobriren que el germà de la víctima estava en estat de descomposició des de feia dues setmanes i mitja… L’assassí del president havia utilitzat guants!

La sotsinspectora Collbató corroborà les sospites del senyor Bonet: possiblement, algun diputat que no volia el govern actual, ni tampoc que l’involucréssin entre les corrupteles que la Generalitat havia estat duent a terme fent empobrir les classes obreres en benefici de les dominants, estava al darrere de tot allò.

El detectiu Bonet demanà a Lorena si tenia la llista dels principals opositors al govern presidit pel primer ministre assassinat i aquesta li entregà la còpia de la llista que la sospitosa havia elaborat durant l’interrogatori.

Bonet dona les gràcies a Collbató i, per sort o per desgràcia, hi descobrí un nom que la liderava… El del majordom! Arnau i Joan marxaren a interrogar-lo mentre Pere i la sotsinspectora cercaven la pista necessària per a descobrir el culpable: l’arma del crim.

El sol es ponia per l’horitzó rogenc que semblava que tenyia el cel de sang. Arribaren els dos investigadors al lloc on havien estat aquell migdia i el majordom els rebé oferint-los dues tasses de cafè que acceptaren perquè estaven assedegats; no havien begut res en tot el dia i feia molta calor.

El criat els preguntà què volien d’ell i Arnau començà a preguntar-li per la relació que tenia amb el mort i el seu germà. Malgrat les proves que li mostraren, els va dir que sempre s’havia dut bé amb ell d’ençà que havia estat elegit líder del govern i, per eixe motiu, van haver d’esperar els resultats de la segona autòpsia i el permís per a cercar a la base de dades si tenia antecedents policials greus.

Dos dies més tard, el forense els contà que l’havien estrangolat també amb una corda i que, a més a més, l’havien enverinat. El jutge els va dir que el majordom no havia comès cap delicte en tots els anys contractat per la víctima. Llavors, qui era el responsable de les dues morts? Qui estava al darrere de tot allò?

La sotsinspectora trucà a mitja tarda al seu contrincant per saber com li continuava anant la investigació… Cinc minuts desprès de penjar, Arnau rebé un missatge de l’assassí que el citava aquella nit per a explicar els motius que tenia per haver causat els crims.

Però no es va poder reunir amb ell perquè un dels vigilants trobà el cadàver de la dona del president i una nota on confessava la seva culpabilitat; Arnau no s’ho va creure i demanà a la científica per la cal·ligrafia de la carta.

Segons l’informaren, era lletra de dona… L’expert en grafètica identificà per com havia estat escrita, que devia tenir uns catorze anys la noia que l’havia escrit. A les propietats de la reclusa, d’entre les quals hi aparegué la foto d’una noia que devia tenir més o menys la mateixa edat que l’autora de la carta, hi descobriren també diners en efectiu i un bitllet d’avió als Estats Units.

Al dors de la foto hi havia una inscripció escrita a mà per la propietària: “filla” i un cor dibuixat… Cap nom; només un telèfon mòbil que Arnau marcà al teclat del seu smartphone i trucà. Al cap d’uns minuts, una veu greu de noia jove contestà la trucada. El senyor Bonet li preguntà pel nom i ella li respongué com s’anomenava: Marta Andreu.

Passaren uns minuts fins que Arnau començà l’interrogatori. En fer-ho, l’adolescent penjà de seguida. Els policies descobriren que la presa havia estat assassinada per la seva filla ja que les empremtes de la corda apuntaven a Marta… Les altres cordes aparegueren hores més tard i també tenien les mateixes marques digitals.

Arnau Bonet demanà a la sotsinspectora que li donés l’adreça des d’on Marta Andreu havia agafat la trucada… Sens dubte es tractava de la casa presidencial. Lorena Collbató envià a un grup d’agents cap allà per a arrestar-la, però per sorpresa seva, qui els esperava, no era tan sols la senyoreta Andreu, sinó el majordom també, que havia estat el seu còmplice en tot moment i ho havia planejat tot.

A comissaria, Marta Andreu contestà les preguntes que Arnau li va fer i confessà la seva culpabilitat.

—Mon pare m’havia violat uns quants cops durant el seu mandat presidencial fins al punt d’odiar-lo i dessitjar la seva mort. Vaig demanar ajuda a ma mare, però era fidel i sempre defensà al seu espòs; per eixe motiu vaig acudir al majordom, que no estava a favor de les seves polítiques i el volia mort un cop va saber de les seves trames corruptes…

»Ell planejà tot: va decidir assassinar primerament al meu oncle per simular que es tractava d’un assassí en sèrie i fer culpable a un dels diputats que anhelava la dimissió del president Andreu. Tot seguit matà a mon pare i jo, en una de les visites, prèviament li vaig donar la corda, els guants i la carta que faria culpable a ma mare, per a que ell l’occís… Es va negar i ho vaig fer.

Un cop firmada la seva declaració, tancada en una cel·la de comissaria juntament amb el seu còmplice, Lorena va felicitar a Arnau per la seva brillant tasca i, reconeixent el seu error, va presentar la dimissió al comissari incorporant-se a l’equip del senyor Bonet i inicià una relació amorosa amb el qui havia estat el seu contrincant.

BOTIFARRES PER A SOPAR?

 

BOTIFARRES PER A SOPAR?

Les escales de fusta de castanyer grinyolaven cada cop que algú les pujava o les baixava per anar del tercer pis a les golfes de la mansió Beloki.

Aquella nit, la matinada en què Ibai Beloki fou assassinat, les havien usat un parell de vegades i, quan el majordom trobà el cadàver consumit pels cucs, recordà que les úniques persones que hi podien accedir eren el senyor i la senyora Beloki; ella havia desaparegut i ell havia estat occit per algun membre de la família que encara vivia al vell casalot: la seva filla de disset i el seu fill de quinze.

—Inspector Bonet, ja li ho he explicat tot el que sé!—. Exclamà el majordom.—: Vol que li ho torni a dir? Molt bé, doncs som-hi... Per on vol que comenci?—. Preguntà exaltat.

—Pel principi, si et plau.— demanà Arnau.—: Com es diu? Per a qui treballa? Què va fer entre les deu i les dotze de la nit d'ahir?—. L'interrogà.

—Em dic Martí i era el majordom de la víctima. Entre les deu i les dotze era al meu dormitori. Vaig sentir els crits i vaig pujar per veure què succeïa; estaven discutint i vaig veure com l'homicida li disparà uns trets i fugí.

—I com és que la científica ha trobat un punyal ensangonat amb les seves empremtes?—. Replicà Arnau.

—No ho sé.

L'inspector Bonet era un jove de trenta anys, cabells castanys, ulls marró clar i barba atzabeja que havia nascut a València la nit de Nadal de l'any 1991. Estava casat i tenia una filla de tres anys; era poc pacient i no suportava que l'enganyéssin tan fàcilment com ho havia fet en Martí. Vivia a Xàtiva i treballava a la capital.

Malgrat era el seu aniversari, el comissari li havia encarregat la guàrdia d'aquella nit i, en rebre l'avís, havia eixit de comissaria amb dos dels seus homes —el tinent Joan Macià i el sergent Pere Solivella— en un Citroën cap a l'escena del crim on, al cap de poques hores, el forense havia arribat per a fer l'autòpsia al cos i havia dictaminat el que ja sabia: l'hora de la mort rondava entre les deu i les dotze i l'arma era un ganivet japonès del segle XVI propietat d'en Martí "el majordom".

El tinent Macià li prengué el relleu veient que no confessava el sospitós. L'Arnau marxà a la cafeteria per prendre un breu esmorzar i descansar una estona, però tot just en eixir de la sala, el sergent Solivella demanà a l'inspector Bonet de parlar amb ell sobre el cas perquè tenia novetats.

—Ja sabem que en Martí heretaria la seva propietat en el cas que Ibai morís.—. Digué Solivella.—: Però el més fort és que eixe cretí del seu fill s'havia discutit amb son pare el dia abans de la seva mort perquè havia contret deutes que perjudicaven el bon nom dels Beloki i ennegria la fortuna. A més a més, segons ens acaba de confirmar sa germana, Aritz Beloki havia deixat, feia uns mesos, prenyada la seva cosina i Ibai havia confessat a sa filla que estava disposat a desheredar-lo i castigar-lo malgrat el perill que corria si ho feia.— acabà d'explicar Pere.

—Quin tros de soca està fet aquest Aritz!—. Exclamà Arnau.

S'acabà el cafè i es posà en contacte amb el jutge per a demanar-li una ordre d'arrest i poder detenir Aritz com a sospitós d'homicidi.

En breu, Arnau i Pere eixiren de comissaria en direcció a la casa Beloki. Emperò, abans d'arribar, trobaren el fill menut d'Ibai cavant al camí una fossa i al costat tenia alguna cosa semblant a un sac; disposats a capturar-lo, isqueren del vehicle i mentre Pere emanillava Aritz, Arnau obrí la bossa descobrint que a dins no hi havia res. Seguidament, l'inspector Bonet ordenà al sergent Solivella alliberar al noi i aquest, en ser lliure, fugí cames ajudeu-me camp a través per evitar ser enxampat novament per les autoritats.

En saber-ho el comissari, es posà vermell com un tomàquet i descendí a Bonet de categoria, passant a ser sotsinspector, provocant un canvi de líder en l'investigació... Reberen un avís; una trucada anònima feta des d'un polígon industrial i Joan i Arnau foren enviats, amb dos agents, cap allí.

El tinent Macià trobà l'arma homicida, un fusell propietat del regiment de València dirigit pel coronel de l'exèrcit de terra Josep Guinovart, cunyat del senyor Ibai que l'havia odiat sempre per haver-se casat amb la seva germana.

El sotsinspector Bonet descobrí que Guinovart també tenia una empresa farmacèutica que feia negocis amb el mercat negre, venent substàncies sintètiques en discoteques i altres locals d'oci nocturn de la ciutat.

—Coronel Guinovart, queda detingut com a sospitós d'assassinat. Té dret a un advocat i tot el que digui ho podem utilitzar en contra seva davant un tribunal!—. Ordenà Arnau en tenir l'ordre d'arrest i les proves per a fer-ho.

Però els de balística trobaren les empremtes d'una altre persona... Les de la senyora Beloki, l'esposa d'Ibai: en els informes financers dels Beloki, la policia nacional trobà el pagament corresponent al preu d'un bitllet d'avió en destinació Lisboa. 

 

Arnau trucà a la companyia aèria per a preguntar sobre Maria Guinovart —l'esposa d'Ibai Beloki— i aquests li corroboraren les seves sospites: Maria havia viatjat a Portugal desprès de la mort d'Ibai; havia facturat les maletes a dos quarts de dotze de la nit de l'homicidi; per sort, l'Europol l'arrestà al seu hotel i l'enviaren de nou a València, on Arnau i els seus esperaven la seva arribada impacients.

—Sra. Beloki... Pel que sabem vostè no té coartada. Si confessa la seva culpabilitat tot anirà més bé per a vostè. Com va matar el seu marit?—. Preguntà el sotsinspector mentre el tinent gravava la conversa.

—Mon germà havia estat amenaçat pel meu espòs quan aquest va conèixer els tripijocs que feia Josep. Em va encarregar que el matés perquè Ibai, al ser advocat, el podia denunciar i perjudicar-lo encara que Ibai li havia promès que no ho diria, que només el mataria si ho continuava fent; em va donar el coronel Guinovart unes tisores per apunyalar-lo però finalment ho vaig fer amb el seu matxet per simular un suicidi.

»Martí trobà la porta mig oberta quan pujà, en sentir els crits, i va veure-ho tot; com discutíem i com l'assassinava. Em va dir que ho explicaria i jo, tement el pitjor, vaig comprar el bitllet d'avió a Lisboa.

»El que no sabia era que mos fills també m'havien vist. Ho contaren al seu oncle i aquest els portà a una nau industrial, propietat seva, per a causar les seves morts.

Fou així com el dia de Sant Esteve, desprès de les més de vuit hores d'interrogatori, el sotsinspector Bonet aconseguí la seva confessió. Josep i Maria Guinovart foren posats a disposició i la jutgessa els condemnà de per vida per les tres morts; Josep, abans de ser detingut, havia comprat una motoserra per a tallar els cossos dels seus nebots i fer-ne salsitxes però no ho aconseguí car Arnau l'arrestà quan es disposava a fer-ho.

Arnau dimití del seu càrrec l'endemà de la finalització del cas i, juntament amb Joan i Pere, obriren un despatx dedicat a la investigació privada en l'àmbit criminal, al centre de la ciutat.

BESI'M AQUESTA NIT LES MEVES LLUNES

 

BESI'M AQUESTA NIT LES MEVES LLUNES

Besi’m aquesta nit les meves llunes,

Abans que isqui el sol, al mar, al trenc d’alba;

Faci’m sentir els rius de tendresa en calma,

El riu dels batecs, el robí entre runes,

Que avui tinc la sort de gaudir al verger,

On cada hivern neixen roses i lliris,

On les seves espelmes semblen ciris,

Quan encén la flama de mon deler.

Permeti’m, un cop, ser la seva vida,

Permeti’m, un cop, ser la seva mort,

Son cos poder gaudir abans de ser al port,

I aquest somni s’acabi de seguida.

Vull ser el seu serf durant llargs i eterns anys,

Copsar cada un dels estels del seu ventre,

Ser, del seu univers, l’astre rei del centre,

Descobrir els secrets de tots els seus panys.

Aigües del Sena, vull amb vós banyar-me,

Quan no ens pugui veure ningú a la tarda,

I quan sigui el torn de la rereguarda,

Vós sigueu la llum on pugui abraçar-me.